Heus aquí que una vegada hi havia una casa embruixada. Era molt espaiosa, estava ben situada i la llogaven per molt pocs diners. Però ningú volia anar-hi a viure. Feia molt de temps que estava buida. Com altres abans, els últims inquilins que s’havien atrevit a passar-hi la nit, van sortir corrents després de sentir repicar cadenes i veure el fantasma d’un vell marcit.
Un dia va arribar el filòsof Athenodorus a la ciutat. Intrigat pel preu tan baix que demanaven per ella, va preguntar el motiu. Li van explicar les històries que envoltaven la casa. Tot i això, va decidir llogar-la. La primera nit, coneixedor que els humans tendim a trobar el que volem trobar, va pensar que era millor mantenir-se ocupat amb una cosa que no tingués a veure amb fantasmes, i es va bolcar en el seu projecte d’escriptura.
Mentre estava concentrat escrivint, va començar a escoltar el tentinegi de les cadenes. El so es va apropar. Cada cop era més a prop. Ell continuava concentrat en la seva obra. Quan el soroll va arribar a la seva porta, va alçar la mirada i va veure l’espectre de l’ancià. Li feia senyals perquè el seguís.
Però no es va aixecar de la cadira. Tampoc no va sortir corrent. Amb tota la calma del món, va aixecar la ma i va fer un gest perquè el fantasma tingués paciència. “Deixa’m acabar aquest pensament”, li va dir.
Quan va acabar, es va aixecar i el va seguir fins a un lloc on el vell es va fondre a terra. L’endemà va convèncer els funcionaris perquè hi anessin i excavessin en aquell lloc. Van trobar un esquelet lligat amb cadenes. Dies més tard, amb la deguda cerimònia, els ossos van ser enterrats al cementiri. Des d’aleshores, la casa ja no va ser molestada per fantasmes.
Ben bé podria ser un guió d’una pel·lícula contemporània de por. En realitat, és una història escrita fa gairebé dos mil anys. És d’una carta de Plini el Jove, polític i escriptor llatí nascut al segle I.
Les cases encantades existeixen d’ençà que existeixen cases. Acostumen a tenir una història tràgica o misteriosa. De vegades són antecedents foscos, com suïcidis, assassinats o accidents terribles. Altres cops són malediccions o lligams amb llegendes locals. I altres, tenen esperits o presències que es neguen a abandonar el lloc, sigui perquè està sobre un antic cementiri o perquè és la porta de l’Infern mateix.
Tenim formada una imatge d’una casa encantada gràcies a les pel·lícules de terror. Té una atmosfera inquietant, una sensació de fred, foscor o buit, com si alguna cosa no estigués bé. Sovint hi ha poca llum, llums que parpellegen i racons foscos. No hi falten els sons inexplicables, com passos, grinyols de portes, murmuris o cops sense cap causa aparent. També són comunes les parets desgastades les finestres trencades i els mobles coberts de pols. El que l’envolta normalment reflecteix la decadència i l’abandó, potser un jardí amb plantes seques. Els seus espais poden ser laberíntics i desconcertants. Poden haver-hi canvis inexplicables, com passadissos que s’allarguen o habitacions que apareixen i desapareixen, miralls que mostren imatges que no coincideixen amb la realitat i portes que no poden obrir-se quan haurien de fer-ho. Tanmateix, pot tenir tota mena d’objectes embruixats, com capses de música, retrats amb vida pròpia, joguines macabres com nines que es mouen soles o llibres i documents maleïts.
Una casa encantada és, justament, el contrari d’una casa normal. Una casa normal representa seguretat, refugi i confort, mentre que una casa encantada simbolitza l’amenaça, l’hostilitat i el caos sobrenatural.
Algunes pel·lícules representatives són: The Haunting, en la versió del 63 de Robert Wise, on un grup d’investigadors passa una nit en una mansió encantada per estudiar fenòmens paranormals; Poltergeist, de Tobe Hooper, a on una família descobreix que la casa és assetjada per forces malignes; La Resplendor, de Stanley Kubrick, amb un hotel com a espai encantat; Los Otros d’Alejandro Amenabar a on una mare i els seus fills tenen una malaltia que no els permet veure la llum; Crimson Peak de Guillermo del Toro, amb una escriptora a una mansió de foscos secrets; The Amityville Horror, de Ryan Reynolds, on una família es trasllada a una casa a on es van produir assassinats horribles i comencen a experimentar fenòmens sobrenaturals; Insidious, de James Wan, a on una família intenta salvar el seu fill, atrapat en una dimensió aterridora; Beetlejuice, de Tim Burton, una barreja de terror i comèdia a on una parella morta queda atrapada a la seva casa encantada i contracta un esperit per espantar els nous habitants.
Segons Carl Jung, el pare de la psicologia analítica, una casa és un símbol arquetípic que representa la psique humana en somnis i en l’inconscient col·lectiu. Si somieu amb una casa, probablement esteu observant l’estat de la vostra ment o personalitat. Una casa ben il·luminada simbolitzaria harmonia interior i claredat mental, una casa en ruïnes, en canvi, podria representar problemes emocionals, desequilibri o crisi personal. Si somieu amb una casa encantada, pot estar reflectint ansietats internes, traumes o conflictes no resolts. Segons Jung, els espais desconeguts o en decadència reflecteixen parts de nosaltres mateixos que hem reprimit o que temem enfrontar. O, simplement, pot tractar-se d’un record d’una pel·lícula de por, si n’heu estat veient fa poc.