En català tenim diferents noms per descriure les precipitacions típiques de l’hivern. Neu, calamarsa, aiguaneu, gebre, gelada… Qualsevol d’aquests termes és evocador perquè estan relacionats amb les nostres experiències personals. És quelcom que tenim gravat a la nostra memòria. Quan sentim coses com que “ha caigut una forta calamarsada”, fins i tot podem recordar sorolls, olors, temperatures, emocions…
En els països nòrdics, on la varietat de condicions atmosfèriques és molt més gran que les nostres, necessiten tenir moltes més expressions. En finès hi ha unes quaranta formes de descriure la neu i el gel.
No és que nosaltres no sapiguem diferenciar entre diferents tipus de neu, però ho fem afegint-li un adjectiu. Parlem de neu pols, neu tova, neu dura, neu gebrada, neu molla… Tenim un idioma ric en descripcions. La curiositat del finès és que tenen noms concrets per a diferents tipus de neu. La neu en finès s’anomena “lumi”, i es converteix en “viti” quan és neu molt fina acabada de caure, “nuoska” si és neu humida per fer boles, “polanne” quan és neu compactada, “nietos” per la neu apilada i congelada, “hanki” per la capa uniforme de neu a terra, especialment adequada per esquiar, “iljanne” quan és una capa fina de neu sobre el gel i “kinos” per la deriva de neu formada pel vent.
A banda de les expressions anteriors, tenim algunes formes de nomenar fenòmens extrems, com rufa quan és una tempesta o temporal de neu, amb una precipitació de neu important, o torb quan la força del vent i la temperatura són extremes, de més de 56 km/h i per sota de -12 °C. En finès són una mica més específics. La gelada s’anomena “härmä”, i distingeix entre “huurre” quan és una gelada granular, com la del congelador, “kaljama” per descriure una capa gruixuda de gel a terra, “kuura” a la rosada congelada i “tykky” quan són grans trossos de neu que acaben congelant els arbres. El gel s’anomena “jää”, i és “ahto” quan és gel trencat i congelat, “kide” quan és cristall de gel, “kohva” quan és gel gris format per la neu humida, “paanne” quan és gel en diverses capes, “röpelö” quan és gel desigual i “tökkö” quan és gel amb gelada per sobre.
Per les seves tradicions, com la de fer servir els rens o banyar-se en un llac gelat han desenvolupat termes específics. Tenen “jotos” per a una pista de rens a la neu, “rannio” per a un camí de rens en neu profunda, “latu” per a una pista d’esquí a la neu i “avanto” per a un forat al gel sigui per pescar o per banyar-se. Tenen verbs onomatopeics que imiten el so i transmeten la sensació del tipus de neu i la força aplicada en caminar sobre ells, com “nirskua” pel cruixir de neu seca sota els peus, “narskua” pel cruixir més fort, més intens, com de neu glaçada, “kirskua” pel cruixit agut, gairebé metàl·lic i “narista” pel grinyolar suau, més constant.
I, així com els idiomes s’adapten a les realitats de l’entorn, també ho fan les seves poblacions. En alguns casos fins al punt confirmar la teoria de la selecció natural de les espècies de Darwin. Així, per exemple, els Inuits poden presentar mutacions genètiques que milloren el metabolisme dels greixos per extreure’n més energia i mutacions que proporcionen una millor capacitat per alternar la vasoconstricció i la vasodilatació per evitar congelacions en les extremitats. En canvi, en poblacions de llocs càlids, poden presentar mutacions que permeten suar sense perdre grans quantitats d’electròlits i mutacions que milloren el flux sanguini a la pell per facilitar la dissipació de calor.
Amb tot, com a humans, tenim una elevada capacitat d’adaptació, siguem de la població que siguem. Ens adaptem cada cop que entrem en una nova estació, com ara que arriba l’hivern.
Tenim un rellotge biològic intern al cervell, al nucli supraquiasmàtic i oscil·ladors en gairebé tots els teixits, conformant el que es coneix com a cicle circadiari. Amb ell anticipem i adaptem la nostra fisiologia a les diferents fases del dia. Ens ajuda a regular els patrons de son, el comportament d’alimentació, l’alliberament d’hormones, la pressió arterial i la temperatura corporal.
El que no tenim és un calendari intern. El nostre cos no sap, de manera innata, quin dia comença l’hivern. El que fa és reaccionar als canvis ambientals graduals que acompanyen aquesta estació. Factors com la reducció de les hores de llum solar, el descens de la temperatura i l’augment de les condicions meteorològiques extremes actuen com a senyals per ajustar la nostra fisiologia. Aquest procés no és immediat; les adaptacions estacionals necessiten dies o fins i tot setmanes per completar-se. És per això que, a mesura que ens endinsem en l’hivern, podem notar canvis en la nostra energia, en el nostre estat d’ànim i fins i tot en els nostres hàbits diaris.
La reducció de la llum natural pot disminuir la producció de serotonina, una hormona clau per mantenir un bon estat d’ànim. Això explica per què algunes persones experimenten la coneguda depressió estacional. En condicions de foscor, també hi ha un augment de la melatonina, l’hormona que regula el son. Això pot fer-nos sentir més cansats o letàrgics. Les activitats a l’aire lliure durant les hores de sol poden ajudar a regular aquests desequilibris.
Per altra banda, quan fa fred, els vasos sanguinis perifèrics es contrauen per evitar la pèrdua de calor, i augmenta la producció de calor a través dels tremolors musculars i l’activació del greix marró. Al cap de diversos dies d’exposició, el nostre cos es torna més eficient a l’hora de conservar la calor.
El cos pot augmentar lleugerament el metabolisme basal durant l’hivern per generar més energia i calor. Això és especialment evident en entorns on el fred és persistent. Aquest canvi també pot afectar les nostres preferències alimentàries, fent-nos buscar aliments més calòrics.
L’hivern també comporta un canvi en el nostre comportament. Augmenta el desig d’activitats interiors i la tendència a buscar fonts de calor, tant físiques com emocionals, com compartir moments amb la família. Solem preferir plats calents i energètics, cosa que té un origen evolutiu per assegurar les reserves energètiques durant l’hivern. Les llargues nits poden influir en el nostre horari, fent-nos dormir més hores o alterar el nostre ritme de vigília. I tot això, independentment de com anomenem a la neu.