El Petit Príncep, parlant a les roses:
“Sou boniques, però esteu buides —va continuar dient—. No es pot morir per vosaltres. És clar, un vianant qualsevol es pensaria que la seva rosa és com vosaltres. Però ella sola és més important que totes vosaltres juntes, perquè és la que he regat. Perquè és la que he posat sota la campana. Perquè és la que protegit amb el paravent. Perquè li he matat les erugues (menys dues o tres per les papallones). Perquè és la que he sentit queixar-se, o presumir, o fins i tot de vegades callar. Perquè és la meva rosa.”
Els vincles són la base de les relacions sanes i són part essencial del nostre benestar mental i emocional. És quelcom àmpliament reconegut en estudis de psicologia.
Els vincles tenen una base biològica per a la supervivència, sobretot durant la infància. De fet, quan som nadons, els vincles afectius sorgeixen gràcies al fet que les necessitats més bàsiques com alimentació i protecció, són ateses. Quan anem creixent, anem tenint altres necessitats. D’aquí que sigui molt important que els pares mostrin interès per les preocupacions i els interessos dels fills. Quan això passa, es produeix un desenvolupament sa en l’àmbit emocional i de personalitat. Quan no rebem aquests gestos, tampoc adquirim la capacitat de donar-los, fent difícil establir vincles afectius i d’amistat i desenvolupar relacions sanes. Les paraules d’elogi, les abraçades, petos i les actituds positives actituds són algunes de les altres formes de desenvolupar vincles.
Les relacions afectives fortes donen un sentit de pertinença i suport, imprescindibles per a un bon benestar emocional. Està demostrat que les persones amb vincles afectius forts tenen nivells més baixos d’ansietat i depressió, més resistència a l’estrès i una major satisfacció amb la vida.
Durant les primeres sis setmanes de vida, els nadons mostren somriures, plors i mirades per atraure l’atenció i el contacte. Seria com una etapa prèvia a la creació del vincle afectiu. Després, fins als primers sis mesos somriuen, balbotegen i et segueixen amb la mirada. Ja hi ha un cert vincle. Però encara no mostren ansietat si se’ls separa de la mare, sempre que hi hagi una altra persona amb ells. Quan són més grans la cosa canvia. Quan se’ls separa de la mare mostren ansietat i empipament. El vincle emocional, i l’aferrament, ja està establert del tot. Ja més grans, entre 18 i 24 mesos en endavant, creen les relacions recíproques. Sorgeix el llenguatge o la capacitat de representar mentalment a la mare, fet que li permet predir quan tornarà. Gràcies a això, decreix l’ansietat perquè entén que la seva absència no és definitiva. I a partir dels tres anys, desenvolupa estratègies per mirar de controlar la interacció amb ella, obligant-la a pactar les anades i vingudes. Està comprovat que els nens als quals la mare els explica el perquè surt de casa, i el temps que estaran fora, ploren molt menys que els que no reben cap mena d’informació.
El que vivim de petits determina com som de grans. Teories desenvolupades per psicòlegs com John Bowlby i Mary Ainsworth, defineixen quatre estils d’aferrament.
L’estil més sa és un estil “segur”. És el dels que són confiats en les seves relacions. Són persones que tenen facilitat per establir relacions íntimes, per confiar en els altres i per permetre que confiïn en elles. Tenen un equilibri entre la independència i la dependència emocional.
Hi ha un estil preocupat o insegur. Es dóna en qui ha tingut una experiència inconsistent d’atenció emocional, probablement amb moments en les que ha rebut suport i moments en les que ha rebut rebuig. Són persones que senten ansietat en les relacions per por a l’abandonament i una necessitat d’aprovació constant. Els hi costa sentir-se segures fins i tot en relacions estables.
Un estil encara menys sa és l’allunyat o evitatiu. Es dóna en qui ha experimentat rebuig o desatenció de forma constant. Té dificultat per confiar en els altres, una tendència a evitar la intimitat emocional i una preferència a mantenir les relacions en un nivell superficial.
I el pitjor és l’estil desorganitzat. Són persones que han estat en situacions traumàtiques, abusives o caòtiques. Tenen confusió en les relacions, de vegades volen proximitat i de vegades tenen por a la proximitat. Tenen comportaments imprevisibles en les relacions, com anar de la dependència a l’evitació.
En el mateix capítol del llibre d’Antoine de Saint-Exupéry, la guineu, comparteix el seu secret amb el Petit Príncep:
“És molt senzill: només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls… És el temps que has perdut amb la rosa, que la fa tan important.”
Cap no és com la seva rosa, perquè és la “seva”. Hi ha una responsabilitat: el protagonista aprèn que cuidar-la i estimar-la requereix un compromís actiu.
La rosa mostra comportaments que poden reflectir inseguretat. Sovint és exigent i orgullosa i li costa expressar directament els seus sentiments, cosa que causa confusió en el Petit Príncep. Hi ha un joc d’apropament i distància en la novel·la que reflecteix la complexitat dels vincles emocionals.
Quan la deixa, experimenta dolor i nostàlgia. S’adona que el vincle amb ella no desapareix amb la distància física, sinó que es manté a dins seu. La connexió emocional com una part de la identitat de l’individu.
La figura de la rosa ens convida a reflexionar sobre el valor que donem a les persones i relacions que formen part de la nostra vida. Són connexions que no es creen de forma automàtica ni són bescanviables. Es construeixen a partir del temps, la dedicació i la cura. Del compromís.
Estimar i ser estimat no és només un sentiment. És un acte continuat de construir i preservar.