És l’actriu que ha fet de M, la cap de James Bond, la cap de l’MI6 a set de les pel·lícules de la saga. Judi Dench té sis premis Olivier, un Oscar i set nominacions a l’Acadèmia, i ha estat més de sis dècades pujant als escenaris.

Ha sentit por cada vegada que ha pujat a l’escenari.

En una entrevista va dir “La por es pot transformar en benzina. Tinc terror escènic constantment. Com més actuo, més el sento. Però simplement has d’usar-la a favor teu.”

Judi Dench no és un cas excepcional. Qualsevol estudiant abans d’un examen, qualsevol esportista abans d’una competició, qualsevol persona abans d’una conversa difícil reconeix aquella sensació. El cor que s’accelera. Les mans que suen. La ment que s’afila.

Durant molt de temps ho hem anomenat nervis, com si fos quelcom a eliminar. Quelcom que ens traeix. Però la ciència fa dècades que apunta en una altra direcció: amb la dosi justa, són exactament el que necessitem.

El 1908, dos psicòlegs americans, Robert Yerkes i John Dodson, van publicar un estudi que descrivia quelcom que la intuïció ja sabia, però que ningú havia posat en gràfica. El rendiment no millora de manera lineal amb l’activació. Si estàs massa relaxat, el rendiment és baix, amb poca energia i falta de focus. Si estàs massa activat, el rendiment cau, amb massa ansietat i massa soroll mental. El punt òptim és al mig.

El que passa al cos en aquell punt òptim és conegut: L’adrenalina i el cortisol, les hormones de l’estrès, preparen el cos per a l’acció. Acceleren el cor i mobilitzen energia. El problema no és que apareguin. El problema és quan no marxen.

L’estrès sostingut, sense recuperació, és una altra cosa. Quan l’estrès es cronifica, el cos falla en tornar als nivells normals de cortisol. Primer els nivells pugen massa. Després, esgotada la maquinària, cauen per sota del normal. El sistema que havia de protegir-nos acaba treballant en contra nostre.

Perquè el sistema funciona per pics i valls. L’estrès puntual seguit de repòs és exactament el cicle per al qual estem dissenyats.

Vivim en una cultura que ha confós l’estrès amb la productivitat. Estar ocupat s’ha convertit en una virtut. No tenir temps, en un símbol d’èxit. El repòs, en una cosa que cal justificar. El resultat és una generació que viu instal·lada al costat equivocat de la corba, no en el punt òptim de tensió justa, sinó en l’extrem de l’activació permanent. Notificacions, terminis, connexió contínua. El cos en estat d’alerta sense que hi hagi cap perill real.

Les conseqüències no són abstractes. L’Organització Mundial de la Salut reconeix el Burnout a la Classificació Internacional de Malalties com un fenomen ocupacional resultant de l’estrès crònic no gestionat. Els estudis el vinculen a un increment del risc de malaltia coronària d’entre el 40% i el 79% en els casos més greus i una incidència més elevada de diabetis tipus 2. El problema no és l’estrès. Mai ho ha estat. El problema és no saber quan parar.

Però el repòs no és l’absència d’activitat. És una activitat diferent.

Durant el son, el cervell no descansa, treballa. Consolida els records del dia, processa les emocions, elimina les toxines que s’han acumulat durant les hores d’activitat. Els científics han descobert que el cervell té un sistema de neteja propi que s’activa principalment durant el son profund. Dormir no és perdre el temps. És el manteniment necessari perquè tot funcioni.

I no cal arribar al son. Fins i tot en les hores de vigília, el cervell necessita períodes de no res. Quan la ment divaga, per exemple quan mirem per la finestra, quan caminem sense destí o quan no fem res en particular, s’activa el que els neurocientífics anomenen la xarxa neuronal per defecte. No és desconnexió. És el moment en què el cervell connecta idees, troba solucions, construeix el sentit de qui som. Moltes de les millors idees arriben quan estem en aquest estat.

La neurociència ha demostrat que l’exposició continuada a l’estrès redueix la plasticitat neuronal, la capacitat del cervell de formar noves connexions i adaptar-se al canvi. El repòs no és un luxe. És el moment en què el cervell recupera precisament aquesta capacitat.

El contrast, doncs, no és entre estrès bo i estrès dolent. És entre tensió i alliberament, entre activitat i repòs, entre el motor encès i el motor apagat. Tots dos necessaris. Cap dels dos suficient per si sol.

Judi Dench ho va entendre sense necessitat de cap estudi científic. No va aprendre a eliminar la por. Va aprendre a reconèixer-la com a senyal. La por abans de pujar a escenari no deia “para”. Deia “prepara’t”.

La diferència entre l’estrès que destrueix i l’estrès que construeix no és la intensitat. És la durada. I la capacitat de deixar-lo anar.

El cos sap el que necessita. Tensió i alliberament. Pics i valls. El problema no és que sentim por. El problema és que hem oblidat com descansar.