Totes les cultures del món han associat la sal amb la puresa, la protecció i la permanència, i potser no és casualitat. És un producte que conserva, mata els bacteris i purifica.
En moltes cultures s’ha utilitzat com un escut protector contra els mals esperits. A Europa de l’Est en llençaven a l’entrada de la casa. A Hawaii i Samoa, als quatre cantons de la casa i a l’entrada. Al Japó, els lluitadors de sumo encara avui en tiren abans de cada combat en un ritual xintoista de purificació.
És possible que l’origen estigui en la capacitat que té la sal de repel·lent natural, evitant l’entrada de molts insectes. Tindria tot el sentit que es cregués que té una capacitat similar amb tota mena de visites indesitjades.
Des de l’època dels sumeris, vessar la sal era un senyal de mala sort. Probablement perquè la sal eren diners. Encara avui és un mal auguri i avantsala de la pobresa el fet de deixar el saler buit. A l’edat mitjana, va aparèixer el ritual de tirar-se sal per sobre de l’espatlla esquerra quan se’n vessava. Es creia que servia per cegar al dimoni que portem en aquest costat.
Relacionat amb el mateix mal auguri, en algunes cultures anglosaxones, s’evita passar la sal directament de l’un a l’altre. Quan te la demanen, l’apropes, però la deixes a la taula. Seria una forma de minimitzar el risc de vessar-la. A Anglaterra tenen la frase “Help me to salt, help me to sorrow”, que podem traduir com a “Ajuda’m a salar, ajuda’m a entristir”.
Posar sal sota el llit és un altre antic ritual de protecció esotèrica, present en moltes cultures. Sembla que evitaria les energies fosques i les presències no desitjades. I, en neutralitzar-les, afavoriria un son més profund i reparador.
És possible que l’origen d’aquest ritual estigui en la capacitat de la sal d'absorbir la humitat. Potser, les àvies posaven sal en armaris, cantonades de les habitacions i també sota el llit, perquè reduïa la humitat, evitava la floridura, i millorava l'ambient, reduint les males olors. Si poseu mig quilo de sal en un recipient obert en una habitació amb humitat, veureu com en menys de 48 hores canvia de color, senyal que ha començat a absorbir l’excés d’aigua.
Fa uns anys es va posar sobre la taula la possibilitat que la sal aporti ions negatius a l’ambient, i que aquests millorarien la qualitat de l’aire eliminant partícules en suspensió. Però es veu que la presència d’ions negatius és deguda a les onades xocant contra les roques i la sorra. La sal sòlida no ionitza l’aire per si sola. En qualsevol cas, està documentat l’efecte de la costa sobre l’estat d’ànim.
Probablement, l’efecte de l’aire de la costa tingui a veure amb el concepte de la psicologia evolutiva. Aquesta teoria evolutiva es va documentar molt bé, en primer lloc, amb el cant dels ocells. Múltiples estudis confirmen que el cant dels ocells activa el sistema nerviós parasimpàtic (el de la calma i la recuperació) per un mecanisme evolutiu molt concret: per als nostres avantpassats, quan els ocells cantaven, significava que no hi havia depredadors a prop. Un bosc en silenci era senyal de perill. Aquesta associació s'ha gravat al nostre sistema nerviós durant centenars de milers d'anys, i opera per sota del pensament conscient.
La preferència humana per entorns costaners també té una base evolutiva molt ben argumentada: els avantpassats humans que vivien a la costa tenien accés a menjar tot l'any (marisc, peix) quan els recursos terrestres desapareixien a l'hivern. Les proteïnes i omega-3 del marisc podrien haver estat un factor determinant en el desenvolupament del cervell humà. Per altra banda, des de la costa es podien veure els depredadors aproximar-se per l'aigua molt millor que des del bosc. I els depredadors terrestres rarament venien de l'aigua. S’ha comprovat que fa 164.000 anys els humans ja vivien en coves costaneres del sud d'Àfrica, recol·lectant musclos i caragols marins en el moment en què l'espècie estava al límit de l'extinció.
La sal a l'ambient segurament no té un efecte químic o físic rellevant sobre nosaltres en les quantitats en què la trobem a casa, però l'olor de mar i sal pot activar respostes evolutives profundes relacionades amb abundància alimentària, seguretat i benestar. És el mateix mecanisme que els ocells, però amb un senyal diferent: no de "no hi ha depredadors" sinó d’"hi ha menjar i recursos abundants".
Potser la sal sota el llit no espanta cap mal esperit, o potser sí. Potser l’olor de mar no és més que sal i vent, o potser sí. Potser les àvies no sabien res d’higroscopicitat ni de psicologia evolutiva, però sí que sabien què és el que funciona.
