De la riera de Vilamajor a la Torre Roja.

A l'agost hi ha hores en què el sol sembla haver expulsat tothom dels carrers. Les places queden buides, els camins polsosos i qualsevol ombra es converteix en un petit tresor. Però hi ha un indret de Vilamajor on l'estiu es viu d'una altra manera. Només cal baixar uns metres fins a la riera perquè l'aire canviï. La temperatura es torna més amable tot i que des del juny ja no s'hi sent la remor de l'aigua —la riera s'ha assecat però conserva certa ombra i frescor— acompanya les passes i les capçades dels arbres formen un sostre vegetal que convida a caminar sense presses.

La proposta d'avui és descobrir aquest refugi natural seguint la nova prolongació del passeig fluvial que uneix Sant Pere i Sant Antoni de Vilamajor. És una excursió curta, planera i apta per a tothom, però amaga una sorpresa. Mentre avancem sota l'ombra dels verns, plataners, pollancres i àlbers, anirem descobrint que aquesta riera aparentment tranquil·la ha estat durant segles una de les grans protagonistes de la història del poble. Sense ella no s'entendrien els molins, els recs, els horts, les bugaderes ni bona part de l'activitat econòmica que va donar vida a la vall.

Abans de començar, val la pena fer una breu parada a la Mongia, el centre d'informació turística de Sant Pere de Vilamajor. A més de trobar-hi tota la informació sobre el patrimoni local, hi podeu recollir gratuïtament el nou Passaport de la Riera, una proposta familiar protagonitzada per en Quico del Montseny. Al llarg del recorregut anireu trobant preguntes relacionades amb els plafons interpretatius instal·lats recentment al passeig. És una manera entretinguda d'observar detalls que sovint passarien desapercebuts i, al mateix temps, descobrir històries que expliquen per què aquesta riera ha estat molt més important del que sembla a primer cop d'ull.

Des de la Mongia baixem fins al passeig fluvial. En pocs minuts el paisatge urbà queda enrere. El camí s'endinsa entre la vegetació de ribera, avui més valuosa que mai en un context d'estius cada vegada més calorosos. Tot i que el cabal varia molt segons l'època de l'any (i a l'estiu acostuma a secar-se), aquest corredor verd continua essent un dels espais naturals més agradables del municipi.

Mentre avancem, els plafons ens recorden que aquesta mateixa riera ha rebut noms diferents segons el lloc per on passa. Neix als vessants del Montseny, travessa diversos veïnats i, al llarg del seu recorregut, és coneguda com la riera de la Moixa, del Cortès, de Canyes o de Llima. Els noms canvien, però l'aigua era la mateixa: la que durant més de mil anys ha modelat aquest paisatge i ha condicionat la vida dels seus habitants.

Ben aviat arribem al Molí de Baix. L'edifici actual correspon principalment al segle XVI, però conserva la memòria d'un indret molt més antic. Aquí ja hi funcionava, fa mil anys, el molí dels Derrocada, que aprofitava la força de l'aigua per moldre el cereal produït als camps de l'entorn. No era un cas aïllat. Riera amunt hi havia el Molí de Dalt, vinculat a can Sunyer, i la documentació medieval encara permet entreveure una xarxa hidràulica molt més complexa del que avui podem observar.

Val la pena aturar-se uns instants i mirar el terreny. Una resclosa desviava part del cabal cap a un rec artificial. Aquella aigua recorria centenars de metres abans de retornar a la riera, i pel camí feia molt més que moure una roda de molí. Regava horts, alimentava basses, donava servei a diversos masos i permetia aprofitar fins a l'última gota d'un recurs tan valuós com escàs durant els mesos secs. Molts d'aquests recs han desaparegut sota la vegetació o han estat coberts per les transformacions modernes, però encara avui, si s'observa el relleu amb atenció, se'n poden seguir alguns trams.

La riera també era un espai de convivència. Les dones hi baixaven a rentar la roba aprofitant els gorgs i les lloses més planes; els ramats hi trobaven aigua; els infants hi jugaven durant l'estiu, i els pagesos en depenien per regar els horts. Costa imaginar aquella activitat observant la tranquil·litat actual, però durant segles aquest va ser un dels espais més vius de Vilamajor.

El nou passeig fluvial convida precisament a fer aquest exercici d'imaginació. Els plafons interpretatius no es limiten a descriure el paisatge; ens ajuden a llegir-lo. Ens expliquen com funcionaven els molins, per què es construïen les rescloses, com es distribuïa l'aigua pels recs, quines inundacions van transformar la vall i quina fauna encara troba refugi entre aquesta vegetació de ribera. El camí deixa de ser només una passejada agradable per convertir-se en un viatge a través d'una història que continua escrita sobre el territori.

Quan gairebé sense adonar-nos-en arribem als primers carrers de Sant Antoni de Vilamajor, és inevitable girar-se un moment. Des d'aquí es comprèn perfectament que la riera no ha estat mai una frontera entre els dos pobles, sinó tot el contrari: el fil conductor que els ha mantingut units al llarg dels segles. L'aigua ha alimentat els seus camps, ha mogut els seus molins i ha acabat dibuixant un dels paisatges més característics del Baix Montseny.

Després d'una breu pausa, només queda desfer el camí. Amb la llum canviant de la tarda i una mirada molt més atenta que a l'anada, la riera encara revela petits detalls que abans ens havien passat desapercebuts. I és precisament aleshores quan descobrim que la caminada encara ens reserva el seu final més inesperat.

La tornada a Sant Pere de Vilamajor ens porta novament fins a la Mongia. És un bon moment per lliurar el Passaport de la Riera, comentar les respostes i, sobretot, descobrir que molts dels indrets pels quals acabem de passar formen part d'una història molt més extensa. La riera no era un element aïllat: era el motor que alimentava el castell, els molins, els horts i la vida quotidiana de la vila medieval.

I és precisament aquesta història la que ara ens espera a pocs metres.

Creuem la plaça i entrem al recinte de la Força, el nucli originari de Vilamajor. El contrast és immediat. Després de caminar entre la vegetació de ribera, ara ens envolten murs de pedra que fa segles que desafien el pas del temps. A l'estiu, aquest canvi també es nota a la pell. Les gruixudes parets mantenen una temperatura sorprenentment agradable i converteixen aquest conjunt monumental en un autèntic refugi climàtic cultural, igual que ho ha estat per generacions de vilamajorencs.

Davant nostre s'alça la Torre Roja, l'edifici més emblemàtic del municipi. Construïda al segle XI com a campanar de l'església romànica del palau comtal, forma part d'un dels conjunts medievals més singulars de Catalunya. Durant molt de temps es va interpretar simplement com una torre aïllada, però avui sabem que era una peça essencial del gran recinte sobirà on els comtes de Barcelona s'allotjaven quan recorrien els seus dominis.

La restauració recent ha permès recuperar-ne l'interior i entendre millor com va ser construïda. Els seus murs, que arriben a gairebé dos metres de gruix, expliquen l'extraordinària solidesa de l'edifici. No és casualitat que fos una de les poques estructures que van resistir el gran terratrèmol de 1448, mentre bona part del castell i de les cases del voltant quedaven greument malmeses.

La visita guiada permet descobrir detalls que difícilment s'aprecien des de l'exterior: les voltes, els diferents nivells interiors, les finestres geminades i l'enginy amb què els mestres d'obres romànics van combinar estabilitat, funcionalitat i bellesa. Finalment arriba el moment més esperat: pujar fins al capdamunt.

L'esforç té recompensa. Des del mirador s'estén als nostres peus bona part del recorregut que acabem de fer. La riera serpenteja entre els arbres, els camps dibuixen la plana agrícola i, al fons, la silueta del Montseny domina l'horitzó. Vista des d'aquí, la relació entre el castell, l'aigua i el territori es fa evident. Els comtes no van escollir aquest indret per casualitat: controlaven els camins, els recursos i una vall fèrtil que constituïa un enclavament estratègic entre Barcelona i Girona.

Als peus de la Torre Roja s'aixeca un altre edifici que sorprèn qualsevol visitant: l'església de Sant Pere, coneguda popularment com la Catedral del Vallès. El sobrenom va néixer al segle XVI, quan es va construir aquest gran temple renaixentista aprofitant bona part de les pedres del vell palau comtal. Les seves dimensions, insòlites per a una població rural, i la riquesa artística que contenia van fer que els visitants la compareguessin amb una autèntica catedral.

Aquell esplendor es va perdre tràgicament durant la Guerra Civil, quan es destruïren retaules, escultures i bona part del patrimoni que havia acumulat durant segles. Lluny de quedar ancorada en aquell passat, però, l'església ha sabut reinventar-se. Avui acull una destacada col·lecció d'art contemporani creada expressament per dialogar amb l'arquitectura històrica. El resultat és un espai singular on gairebé mil anys d'història conviuen amb la creativitat artística dels nostres dies, demostrant que el patrimoni és una realitat viva, capaç de continuar escrivint nous capítols.

Quan abandonem la plaça, costa creure que tot hagi començat amb una simple passejada a la fresca. En pocs quilòmetres haurem recorregut un paisatge modelat per l'aigua, descobert el funcionament dels antics molins i recs, seguit el rastre dels habitants que durant segles van viure al costat de la riera i acabat la jornada al cor d'un dels conjunts medievals més importants del Vallès.

Potser aquesta és la millor lliçó que ens deixa la ruta. Els grans viatges no sempre exigeixen anar lluny. De vegades n'hi ha prou amb caminar a poc a poc, deixar-se guiar per la curiositat i descobrir que, al costat de casa, encara hi ha paisatges i històries capaces de sorprendre'ns.

Bon estiu...