Deu anys després, encara tinc ganes de tornar-hi

Hi ha excursions que fem, ens agraden i, amb el temps, acabem oblidant. Potser alguna fotografia ens ajuda a reconstruir-ne un moment, però poca cosa més. I n’hi ha d’altres que, per alguna raó difícil d’explicar, se’ns queden a dins. Passen els anys i encara en conservem un bosc, una llum, un paisatge o, simplement, aquella sensació d’haver descobert un lloc al qual sabem que algun dia voldrem tornar. A mi em passa amb l’empedrat de Morou.

Hi vaig anar fa deu anys per preparar una d’aquestes rutes i en vaig tornar encisat. Ara, amb la calor de l’estiu, quan recordo la frescor de la seva fageda, m’adono que encara tinc moltes ganes de repetir-la. Deu anys són prou temps perquè la memòria hagi esborrat els detalls i hagi conservat allò que realment em va impressionar: aquell Montseny fresc i humit, la fageda, la pedra apareixent entre les arrels, els grans esqueis i el moment en què el bosc s’obria a l’Empedrat. I aquella sensació tan pròpia del Montseny: som relativament a prop de casa i, tanmateix, durant unes hores sembla que hàgim anat molt més lluny.

Per tornar-hi hauré de recuperar també una teoria geogràfica molt poc científica que ja vaig defensar aleshores: el Montseny té forma de croissant. No rigueu. Si mireu mentalment el massís des de dalt, al centre hi tenim Collformic i, a banda i banda, dues grans carenes abracen la vall de la Tordera. En una s’aixequen el Matagalls, les Agudes i el turó de l’Home; a l’altra, la Calma. Els dos extrems s’allarguen fins a formar les banyes del nostre croissant: Sant Elies en una punta i Morou a l’altra. Potser un geògraf no us aprovaria aquesta descripció en un examen, però, una vegada heu vist el croissant, costa molt deixar de veure’l.

Començarem a Santa Fe del Montseny, a tocar de can Casades. L’itinerari de l’empedrat de Morou fa aproximadament sis quilòmetres i està senyalitzat, una distància prou curta per caminar sense presses i prou variada perquè, quan tornem, ens sembli que hem travessat més d’un Montseny. Travessem la riera de Santa Fe i aviat trobem can Lleonart, una antiga casa d’estiueig on, a finals dels anys setanta, es va posar en marxa una de les experiències pioneres d’escola de natura. No deixa de ser apropiat passar per un lloc dedicat a ensenyar a observar i comprendre el bosc, perquè això és, en bona part, el que farem nosaltres.

El camí comença a guanyar alçada. Apareixen els castanyers i, més endavant, la fageda acaba imposant el seu paisatge. La llum es filtra entre les fulles, l’horitzó s’escurça i la mirada es queda entre els troncs, les arrels i el següent revolt. Venim d’un territori mediterrani on bona part de l’any convivim amb la calor i la sequedat i, després de guanyar altura, ens trobem immersos en un món d’ombra, frescor i humitat. Aquesta capacitat de canviar de paisatge en tan poca distància és una de les coses que sempre m’han fascinat del Montseny.

Continuem pujant xino-xano cap al pla de Mulladius. Trobarem la variant que s’enfila fins al turó de Morou, però avui no ens cal coronar cap cim i seguirem l’itinerari de l’Empedrat. Sembla que el bosc ho ocupi tot, però entre la fullaraca i les arrels comença a aparèixer la pedra, primer tímidament i després en blocs cada vegada més grans, com si la muntanya anés traient el nas sota la fageda.

El camí es torna més pedregós, dibuixa revolts sota Morou i finalment s’estreny i baixa fins a l’empedrat. Després d’haver caminat tanta estona envoltats d’arbres, sortir a aquesta gran superfície rocallosa és una petita sorpresa. L’horitzó, fins ara atrapat entre els troncs, s’obre de cop. En un dia clar podrem contemplar la vall de Santa Fe i alguns dels grans relleus del Montseny, però abans de començar a posar noms al paisatge us recomano una cosa molt més senzilla: atureu-vos, seieu i badeu una estona.

Aquest és probablement el record més viu que conservo d’aquella excursió. No sabria reconstruir cada revolt ni què vaig pensar exactament quan hi vaig arribar, però sí la sensació de sortir de la fageda i trobar-me davant d’aquell espai obert. Potser l’Empedrat impressiona precisament perquè arriba després del bosc: després d’una bona estona mirant a pocs metres, de cop la vista pot marxar tan lluny com vulgui.

Reprenem el camí i comencem a perdre alçada per un tram costerut i pedregós on convé vigilar, sobretot si el terra és humit. Entre els arbres apareixen els esqueis de Morou, grans afloraments de roca que emergeixen del vessant. Les arrels s’adapten a la pedra, la molsa ocupa els racons humits i els arbres creixen al seu voltant. A poc a poc, la fageda torna a tancar-se sobre nosaltres i l’Empedrat desapareix tan ràpidament com havia aparegut.

El descens ens porta fins a un camí més ample, on coincidim amb el PR-C 204, i aviat l’aigua pren el relleu a la pedra. Quan el pantà de Santa Fe apareix entre la vegetació, la volta ja comença a tancar-se. Després dels trams més costeruts de Morou, caminar vora l’aigua té alguna cosa de retorn a la calma. Seguim cap a Santa Fe, tornem a travessar la riera i can Casades treu el nas entre els arbres. Ja hi som. Només han estat uns sis quilòmetres, però quants paisatges hi caben, en sis quilòmetres!

Sempre m’ha semblat que el Montseny és bonic tot l’any. A la primavera el bosc reneix; a l’estiu, quan a les terres baixes busquem una mica d’ombra, aquí dalt trobem la frescor de les fagedes; a la tardor arriben els colors, les castanyes i els bolets, i l’hivern té dies de boira i fred que poden transformar completament un camí conegut. Si puc triar, tinc debilitat per la primavera i la tardor, però al Montseny no cal buscar excuses: sempre ve de gust tornar-hi.

Si podeu fer aquesta excursió entre setmana, millor. Santa Fe és un dels indrets més freqüentats del massís i és fàcil entendre per què. A l’estiu molts busquem la frescor i a la tardor ens hi atreuen els colors, les castanyes o els bolets. De vegades, però, tots tenim la mateixa bona idea el mateix dia, i un camí tranquil o una estona badant a l’Empedrat es gaudeixen d’una altra manera quan hi ha poca gent. Si hi aneu el cap de setmana o un dia festiu, podeu provar el Bus Parc, que permet arribar a Santa Fe des de Sant Celoni sense agafar el cotxe.

Mentre escric aquestes línies encara fa calor. Han passat deu anys des d’aquella primera ruta i segurament he oblidat revolts, pedres i molts petits detalls. Però recordo que em va agradar molt, que vaig tornar-ne encisat i, sobretot, que em vaig quedar amb ganes de tornar-hi. Potser aquesta és una bona manera de mesurar una excursió: no pels quilòmetres ni pel desnivell, sinó per les ganes de repetir-la que encara ens desperta al cap dels anys.

Quan marxi aquesta calor, buscaré un dia per tornar a Santa Fe. Travessaré de nou la riera, entraré a la fageda, deixaré que la pedra vagi apareixent entre els arbres i tornaré a sortir a l’Empedrat. Tinc curiositat per saber com el trobaré després de deu anys i, sobretot, com el miraré jo després de deu anys. Perquè aquesta és la gràcia de tornar als llocs que estimem: continuen allà, però mai no els retrobem exactament iguals.

Jo hi tornaré. Espero que vosaltres també. I tant de bo, qualsevol dia d’aquesta tardor, ens hi trobem.

Recomanacions:

Dificultat: Baixa.

Recorregut: Circular, d’uns 5’5 km.

Desnivell: Inici i final a Can Casades (1190 m). Empedrat de Morou (1220 m).

Durada: Aproximadament una hora i tres quarts, segons el ritme que portem.

Es recomana portar botes que no rellisquin i de coll alt per evitar reblincades degut a l’empedrat.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.