Unes fotografies innocents
El 1909, una revista tècnica alemanya d’enginyeria va publicar unes fotografies de les sitges de gra de Buffalo. Eren imatges funcionals, fetes per documentar una obra d’enginyeria. Ningú les va signar. No s’imaginaven la importància que tindrien.
En aquella època, l’arquitectura europea vivia sota el domini de l’historicisme i l’eclecticisme. Els edificis importants havien de semblar importants: un banc havia de semblar un temple grec, una estació de tren havia de semblar un palau. Columnes, arcs, motllures, ornament per sobre de tot. La funció real de l’edifici quedava amagada darrere d’una disfressa històrica. La catedral de Barcelona n’és un exemple. Un edifici construït entre els segles XIII i XV havia tingut la façana llisa durant cinc-cents anys. A finals de XIX van decidir que necessitava una façana monumental neogòtica per semblar el que ja era.
Dos anys més tard, un arquitecte de Berlín anomenat Walter Gropius va trobar aquelles fotografies, les va retallar i les va projectar en una conferència. El 1913 les va publicar al Jahrbuch des Deutschen Werkbundes — l’anuari de l’associació d’artesans alemanys. Tampoc no va dir gaire cosa. Simplement, les va posar davant dels ulls dels arquitectes europeus. I no era un personatge qualsevol: anys després fundaria la Bauhaus, l’escola de disseny més influent de la història.
Mentrestant, a la mateixa ciutat on s’aixecaven les sitges, un altre arquitecte treballava en un edifici d’oficines. Es deia Louis Sullivan, i tampoc era un arquitecte qualsevol. Va ser soci fundador de l’estudi d’arquitectura Adler&Sullivan, el qual va definir la base de l’arquitectura moderna americana. Va ser qui va proclamar que la forma segueix la funció. Però Sullivan, quan construïa, no podia renunciar del tot a l’ornament. El seu edifici a Buffalo tenia decoració floral als primers pisos. La teoria i la pràctica no acabaven de coincidir.
Però què van veure, exactament en les sitges aquests arquitectes? Al port de Buffalo, al llarg del riu, s’aixecaven files de cilindres verticals de formigó i acer, alguns de trenta metres d’alçada, agrupats en bateries de desenes. A dalt, un cos horitzontal llarg i estret on vivien les màquines. Cap ornament. Cap referència a cap estil conegut. Cap voluntat de semblar res més del que eren. Vistos des del riu, eren una muralla. Una muralla de cilindres que s’estenia al llarg de la riba amb la seva pròpia escala i la seva pròpia gravetat. Un viatger que arribés a Buffalo per primera vegada no sabia ben bé si allò era una fàbrica, una fortalesa o una catedral.
Eren construccions fetes per enginyers. Homes que no sabien res de Sullivan ni de Gropius, que no havien llegit cap manifest arquitectònic, que tenien un problema concret: moure milions de tones de gra d’un vaixell a un magatzem de la manera més eficient possible. La forma cilíndrica no era una decisió estètica — era la conseqüència directa de la mecànica. I el resultat era exactament el que els arquitectes més avançats del món buscaven sense poder trobar.
El que va venir després de l’historicisme té un nom: el Moviment Modern. Va ser una ruptura total. On abans hi havia columnes gregues i motllures gòtiques, ara hi havia façanes de vidre de dalt a baix. On abans l’estructura quedava amagada darrere de l’ornament, ara l’estructura era visible — i era ella mateixa l’ornament. Formigó vist, acer nu, geometria pura.
Els gratacels van ser el símbol d’aquesta transformació. No els gratacels decorats de principis de segle, amb les seves cornises i les seves gàrgoles, sinó els que van venir després: caixes de vidre i acer que no amagaven res. La seu de Seagram a Nova York, dissenyada per Mies van der Rohe el 1958, era exactament això — un prisma de bronze i vidre de trenta-vuit pisos sense cap concessió a l’ornament. La forma més honesta possible per a un edifici d’oficines.
La Bauhaus de Gropius, els edificis blancs de Le Corbusier, els gratacels de Mies. Tot allò que avui reconeixem com a arquitectura del segle XX tenia el mateix origen: la convicció que un edifici havia de ser el que era, sense disfresses.
Les fotografies de les sitges hi van tenir a veure. Van ser la prova que allò que els arquitectes debatien en teoria ja existia en la pràctica — construït per enginyers que potser no havien sentit parlar de cap manifest arquitectònic. De vegades la realitat arriba abans que la teoria. I de vegades una revista tècnica d’enginyeria canvia la història sense saber-ho.
