Fora fa molta calor

Fora, 35 graus i un sol de justícia. Dins, frescor, sense aire condicionat. Qui hagi entrat en una masia a l’estiu coneix aquesta sensació.

Les seves parets de pedra poden fer entre 50 i 60 centímetres. Per un costat aïllen, però no només això. També actuen com una gran bateria tèrmica. De nit, quan la temperatura baixa, les parets es van refredant lentament absorbint la frescor de l’aire nocturn. De dia, quan el sol pica fort, aquesta reserva de fred aguanta hores abans de cedir. La calor màxima del migdia no aconsegueix arribar a l’interior fins passades unes 12 hores, és a dir a mitjanit, quan ja fa fresca a fora i pots obrir les finestres per renovar l’aire. I al matí, quan tornes a tancar, les parets ja s’han tornat a refredar durant la nit i el cicle comença de nou.

Podríem pensar que el formigó no pot aconseguir el mateix efecte que la pedra perquè no l’observem en les construccions modernes. La realitat és que la pedra i el formigó tenen una calor específica, és a dir, la capacitat d’absorbir la calor, molt similar. Si construíssim parets de formigó del mateix gruix que les de les masies, sentiríem la mateixa sensació de frescor a l’interior. Però això multiplicaria el cost dels materials per tres o quatre vegades, i a més a més, obligaria a reforçar tota l’estructura de l’edifici per suportar un pes molt major. Per això, les parets de formigó tenen entre 25 i 30 centímetres de gruix. El seu desfasament tèrmic és d’unes poques hores, i la calor del migdia, si no afegíssim aïllants, arribaria a l’interior a la tarda.

Altres materials com la fusta o l’acer són molt dolents per aconseguir la frescor interior d’una masia. La fusta semblaria un bon candidat perquè té una calor específica de l’ordre del doble de la pedra. És a dir, pot conservar molta més calor (en pes) que la pedra. Però hi ha una segona propietat física que aquí entra en joc: la conductivitat tèrmica (la velocitat a la qual un material deixa passar la calor). La fusta té una conductivitat tèrmica unes vint vegades menys que la pedra. Una casa de fusta, condueix tan malament que la calor quasi no penetra a l'interior. Semblaria ideal, però el problema és que tampoc no pot alliberar la calor acumulada a la superfície durant la nit, perquè no circula prou bé cap a l'interior. L’acer està en l’extrem contrari. És tan bon conductor tèrmic que la temperatura de l’exterior va ràpidament a l’interior. És com estar en una caravana amb gens d’aïllant, només tocar el sol, la calor arriba immediatament a l’interior. Si heu llegit l’article de la secció de menjar, l’acer serien els espartans i la fusta els parts.

En els edificis moderns, s'han complementat les parets més lleugeres amb materials aïllants. Un bon aïllant, com el poliestirè expandit o la llana de roca, té una conductivitat tèrmica molt baixa, fins i tot inferior a la de la fusta, i resisteix el pas de la calor en totes dues direccions. Però aquí hi ha una diferència fonamental amb la pedra: un aïllant para la calor, però no l'acumula.

Per això, una casa moderna ben aïllada pot estar fresca a l'interior, però d'una manera diferent a com ho fa una masia: depèn de mantenir la porta tancada en tot moment. Si l'aïllament falla, si hi ha una escletxa, si s'obre una finestra a la pitjor hora, la calor entra de cop i no hi ha cap reserva freda que la compensi. La masia, en canvi, té una inèrcia tan gran que un moment de descuit no canvia gairebé res: hi ha tanta pedra freda acumulada que la temperatura interior triga hores a reaccionar.

Aquest principi de la bateria tèrmica explica que el juliol és el més calorós dels mesos a les terres interiors i de muntanya, i sigui l’agost en les comarques a tocar del litoral. És exactament el mateix fenomen per a les cases de pedra, però a una escala molt més gran. En el nostre cas ho és la massa tèrmica del Mediterrani. L’aigua té la calor específica molt més gran que la pedra i el formigó. El mar triga molt a escalfar-se i a refredar-se. El solstici d’estiu és el 21 de juny, el dia amb més hores de sol, però el mar no arriba al seu pic de temperatura fins a l’agost (a la superfície, al juny està a 20,9 graus, al juliol a 23,7 i a l’agost a 25,1, en dades mitjanes del 2024).

La masia i la Mediterrània funcionen amb el mateix principi físic, a escales completament diferents. Els constructors tradicionals no coneixien la calor específica ni la conductivitat tèrmica. Però van aprendre, generació rere generació, que les parets gruixudes de pedra feien les cases fresques a l'estiu i càlides a l'hivern. La física que hi ha al darrere l’hem posat en equacions molt més tard. L'efecte, però, el coneixíem de sempre.