Salum estava encaixonat entre els penya-segats i el mar. Tenia un embarcador de fusta, unes quantes cases de pedra apilades contra la roca, i l’olor constant de peix i foc. De nit, els homes capturaven anxova, sardina, sorell i verat amb xarxes d’encerclament, atraient-los amb torxes que apropaven a l’aigua. Al matí, les dones i els joves el tallaven per la meitat, el netejaven i el salaven. Amb les peces més grans en feien salaó. Les més petites les barrejaven amb les restes i una mica de sal i ho deixaven fermentar, per fer-ne garum, un condiment que els romans devoraven. De dia i de nit bullien aigua de mar en una filera de recipients ceràmics per treure’n la sal.
El Biur havia crescut escoltant les històries dels viatgers que passaven pel seu poblat. Un d’ells li havia explicat que en terres del sud “cultivaven” la sal en unes grans extensions anomenades salines. En veure’l fascinat per la seva història, li va descriure el funcionament.
En aquell lloc llunyà, a tocar del mar, hi havia unes grans basses, de color verd blavós, on deixaven entrar aigua de mar, deixant-la reposar per eliminar les partícules més pesants. Al costat, n’hi havia unes altres, de color entre blanquinós i rosat, on enviaven l’aigua un cop clarificada. Allà es començava a evaporar l’aigua amb l’escalfor del Sol. En fer-ho, precipitaven minerals que no interessaven per res com carbonat de calci, guix i sulfat de magnesi. Li va explicar que el color rosat el donaven unes algues i uns éssers minúsculs capaços de viure en una aigua salada que cap altra cosa hi sobreviuria. I al final de tot hi havia unes terceres basses, molt més rosades, vermelloses fins i tot, on acabaven passant l’aigua ja tractada. L’aigua s’acabava evaporant del tot, deixant al fons, cristal·litzada, la sal que tant necessitaven.
Aquesta explicació va ser el senyal que el Biur necessitava. Vivia en una època en què les vies romanes eren força segures i, amb la mica de llatí après en negociar amb els compradors de peix, podia comunicar-se gairebé arreu. I a l’edat de quinze anys ja era prou gran per anar a veure món.
El seu aspecte no distava massa del de qualsevol comerciant. Una túnica de lli de color crema natural, llarga fins als genolls, amb mànigues molt curtes, i cenyida a la cintura amb un cinturó simple de cuir. Per sobre, un mantell lleuger de llana que portava lligat a l’espatlla. A l’esquena, un fardell de tela i a la cintura una bosseta de cuir. I unes sandàlies d’espart i tires de cuir, gastades de trepitjar roques i sorra humida. El que més el podia delatar era la seva pell bronzejada, els cabells clars de la sal i el sol i la seva figura extremadament prima i forta.
Seguint la Via Augusta va passar per pobles costaners on s’oferia per descarregar mercaderies, netejar barques i ajudar a reparar xarxes. Era el mateix que feia habitualment a Salum. Quan preguntava, tots li deien que les salines estaven molt i molt lluny i que ells també bullien l’aigua de mar. Un bon dia va veure un carro amb grans quantitats de sal. Vindria d’aquelles salines llunyanes de les quals havia sentit parlar?
