Hi ha espais sorollosos i espais silenciosos. I hi ha espais que conviden al silenci.

Alguns necessiten una persona per aconseguir-ho. Com la bibliotecària que ens rebia de petits amb un “shhhh” i un dit als llavis. Era un guardià del silenci que ens recordava que la quietud era un bé comú i el soroll una agressió col·lectiva. Amb els anys, però, moltes biblioteques han suavitzat la norma, han afegit zones de treball en grup i han acceptat el murmuri.

Altres espais aconsegueixen el silenci sense cap ajuda externa. Quan entrem en una catedral sentim que la conversa s’apaga sola, sense que ningú ho hagi demanat. Potser perquè van ser dissenyades per fer ressonar el cant gregorià i el silenci és un efecte secundari de l’acústica reverberant. O potser perquè hi ha un respecte per allò que és sagrat. Siguem o no siguem creients, tenim una memòria cultural que ens fa estar callats. O potser alguna cosa en l’escala, en la verticalitat, en la penombra, ens recorda que som petits i que ser petit convida al silenci.

A aquests tres mecanismes, el guardià humà, l’acústica de l’indret i el respecte per allò que considerem més gran, en podem afegir un quart. Aquest quart és l’espai dissenyat per produir silenci de manera deliberada, i el trobem en el concepte japonès 間 (pronunciat com a “ma”).

És una paraula que no té equivalent exacte en cap llengua occidental. Significa, alhora, espai, interval, pausa i silenci. L’ideograma combina “porta” i “sol”, que vindria a representar la llum del sol filtrant-se per una escletxa. “Ma” és la qualitat del buit, la llum que el travessa i el fa visible.

A la portada d’aquest mes hi veiem algú que menja sol, amb els ulls tancats, mentre la llum entra per la finestra i un ocell canta fora. No li falta res. Potser perquè el “ma” és exactament això: la sensació que el buit, quan és el buit just, és complet.

El concepte travessa totes les arts japoneses. En música, el “ma” és l’espai entre objectes, el silenci entre sons i la immobilitat entre moviments. En cal·ligrafia, l’espai en blanc al voltant dels traços no és paper malgastat, sinó part de la composició. En l’ikebana, l’art floral, l’espai entre les flors és un element principal.

En arquitectura, el “ma” es materialitza en els llindars, en les transicions, en els espais que no fan res excepte respirar. La casa tradicional japonesa n’és la demostració més completa. Les habitacions no es connecten per corredors, sinó per llindars: portes corredisses, panells de paper que es poden obrir o tancar per fer d’una habitació gran moltes de petites, o de moltes de petites una de gran. El jardí zen en porta la lògica a l’extrem. Les roques del karesansui, el jardí sec de grava ratllada, es valoren per la tensió que generen amb el buit que les envolta.

Ningú no ha traduït el “ma” a l’arquitectura contemporània amb tanta radicalitat com Tadao Ando. La paradoxa central de la seva obra és que utilitza el material més dur i opac que existeix, el formigó, per construir experiències de buit, llum i silenci.

La seva Església de la Llum a Ibaraki n’és el cas extrem. L’edifici és minúscul, com una casa petita, i no té gairebé res: parets de formigó de 38 centímetres de gruix, bancs de fusta pintada de negre, terra negre. I una creu tallada a la paret del fons per on entra la llum. Res més. Un dels trets principals de l’interior és el seu buit profund. Molts dels qui hi entren diuen que els resulta pertorbador. El buit distintiu i el silenci absolut generen una sensació de serenitat. Per a Ando, la idea de “buit” significa alguna cosa diferent: pretén transportar algú al territori de l’espiritual. El buit ha d’envair l’ocupant per tal que hi hagi espai perquè l’espiritual l’ompli. A mesura que el sol avança, la creu de llum es desplaça per les parets i el terra, convertint el temps en arquitectura. L’edifici mai no és el mateix dues vegades: matí i tarda, hivern i estiu, el silenci té formes diferents perquè la llum dibuixa diferent.

El “ma” d’Ando és el buit actiu: no l’absència de forma, sinó la forma del buit. Formigó que pesa i llum que no pesa. Massa que tanca i escletxa que obre.

Hem vist que alguns espais silencien per norma, d’altres per acústica, d’altres per respecte. Ando silencia per arquitectura pura: sense guardià, sense tradició religiosa, sense efecte secundari. El silenci és el projecte.

I a la fi, potser, tots els espais que silencien fan el mateix que la figura de la portada: tancar els ulls, deixar entrar la llum, i descobrir que el buit just és suficient.