Tota la sala és una festa, gent brindant amb cares desencaixades per l’eufòria. El rei, bevent, no deixa anar l’ampolla. Està reunida la família i els criats, amb nens i animals i, potser, amb una representació de nosaltres mateixos en el mirall de l’esquerra. L’escena representa una celebració de la vida, amb una inscripció llatina encapçalant el conjunt que dona un to moralitzador a la gresca exuberant: Res no s’assembla tant a un boig com un borratxo.
És l’obra d’un dels tres grans autors de la pintura flamenca del segle XVII, Jacob Jordaens, titulada “La Festa del Rei de la Fava”. En va pintar sis versions conegudes d’aquest costum. A qui li tocava la fava se’l coronava rei, se’l feia pagar el convit i se li deixava escollir reina. S’ha suggerit que el seu model de rei – un home afable de cabells grisos – era el sogre del pintor.
És una tradició que es troba en diferents indrets d’Europa. Es documenta ja a la Provença del segle XIV. Loís Stouff, a “Ravitaillement et alimentation en Provence aux XIVe et XVe siècles” recull que un flequer ofereix als frares menors d’Avinyó, com a estrenes, “una fogassa on hi havia una fava”. El pastís en forma de corona és compartit tant per occitans -de Gascunya a Provença- com catalans, sota diversos noms: còca, tortèl i fins mona (la tradicional té forma de tortell). El mot coca podria provenir del fràncic kuk (que hauria donat el català coca, i l’occità còca), i tortell ve del llatí torta, que designava un pa o coca rodó/rodona.
Al Costumari Català de Joan Amades s’explica que, com que no tothom podia anar a l’adoració, qui trobava la fava era qui anava a l’església en representació de la família i adorava Jesús. Mentre durava l’àpat, quan l’escollit bevia, tothom s’havia d’aixecar i cridar “el rei beu, el rei beu”. Continua explicant que, si no ho feien, l’escollit tenia el dret a embrutar-los-hi la cara amb suro cremat, quedant-se així mentre durés el seu regnat. Hi ha una altra variant que afirma que es triava un xiquet dels més pobres del poble per coronar-lo com a rei de l’Epifania i fer-li regals.
En el mateix Costumari, hi ha una explicació popular molt poètica: La Mare de Déu, en saber que no tenia res per donar als tres reis que havien portat or, encens i mirra al seu nadó, va esclatar en llàgrimes. Uns àngels, en veure la seva pena, van baixar del Cel per besar al nadó i, en fer-ho, de les seves ales es va desprendre una pols blanca i fina. La Mare de Déu, amb aquesta farina, va fer una coca i la va oferir als reis, excepte un tros, la part de Déu, que es van menjar uns ocells en el seu nom (arran d’això va acabar sent tradició que aquest tros reservat es donés al primer pobre que truqués a casa). Hi ha una dita que diu que quan el cel esclata de color, o quan plou i fa sol, la Mare de Déu fa coques. Es diu que, mentre ella pastava la coca, plovia i, perquè s’hi pogués veure, el sol lluïa i el cel era rogenc.
Una altra tradició consistia a guardar un tros pels familiars que no podien estar presents al dinar. Una de les creences era que, si passaven molts dies fins que els hi poguessin donar, i no es florien, era un senyal de salut i benestar per a aquests familiars.
De postres, el tortell de reis o la coca s’ha menjat a terres catalanes i occitanes des de temps antics i és dels pocs costums que ha sobreviscut el pas dels anys. El seu origen, ja des d’una mirada més històrica, és força controvertit (passa sovint en tradicions arrelades des de fa segles). Un possible origen del tortell de reis són les Saturnals romanes, unes festes paganes que es feien del 17 al 23 de desembre. S’hi celebrava la fi del període més fosc de l’any i l’inici del nou període de llum, amb l’arribada del solstici d’hivern. Saturn era el déu agrícola protector dels sembrats i el garant de les collites, equivalent romà del Cronos grec. Les festes tenien certes similituds amb el modern Carnaval, amb desobediència a les normes i inversió de papers socials. Les festes començaven amb un sacrifici en el temple de Saturn i continuaven amb un banquet públic, amb abundància de menjar i beure, i també amb altres excessos de l’època. Un dels menjars més populars de les Saturnals eren unes coques rodones amb figues, dàtils i mel. Hi ha qui creu que ja s’hi amagava una fava seca, símbol de prosperitat, i a qui li tocava era aclamat “rei per un dia”. Val a dir que és força habitual, en les cultures antigues, la relació del pa amb el Sol. El pa era un producte normalment de forma rodona i cuit al foc. Per això els pans i els pastissos eren característics de les festes dels solsticis.
Amb el temps, el premi i el ‘càstig’ del tortell han anat variant segons el país: en alguns llocs s’hi va afegir una figureta, i en d’altres la fava va quedar com a símbol del ‘perdedor’ de la festa.
La tradició de la corona daurada de cartó té un origen més recent. Segons el pastisser Christian Escribà, va ser el seu pare, Antoni Escribà, qui la va introduir a Catalunya l’any 1957, després d’haver-la vista a França en els pastissos de Reis.
