Existeix el mite que a Napoleó Bonaparte li agradava estar en habitacions petites perquè així ho tenia tot a mà. Però, més que una mania pels espais minúsculs, sembla que preferia espais privats i íntims, per davant de les grans sales dels palaus.

També hi ha qui ho atribueix a la seva suposada baixa estatura. Però fins i tot això sembla ser fals. Avui es creu que tenia una alçada d’1,68 metres, lleugerament per sobre de la mitjana a la França del segle XIX. Hi ha diferents explicacions de la imatge que ens ha arribat d’ell. Una d’elles és que els seus soldats l’anomenaven “Le Petit Caporal”, però no per ser baixet, sinó com a terme d’afecte. Una altra és que estava sovint envoltat de la seva guàrdia d’elit, amb integrants molt més alts que la majoria de la gent. I una tercera, gens estranya, per la voluntat dels seus enemics anglesos d’empetitir la seva figura.

Si un emperador ho feia per voluntat pròpia, segur que nosaltres, si ho necessitem, podem veure com adaptar-nos a espais reduïts. Amb tot, hi ha uns mínims per poder parlar d’habitatge digne. Legalment, a Catalunya, es marca que “La superfície mínima del conjunt d’espais que integren la zona d’ús comú, sala d’estar, menjador, cuina, ha de ser suficientment àmplia, com a espai únic o compartimentat, per donar servei al llindar màxim de persones que poden residir a l’habitatge i permetre la mobilitat adient d’acord amb els criteris d’accessibilitat exposats en aquest Decret. La seva superfície mínima, en el cas que no estigui regulada per la normativa municipal, en cap cas serà inferior a 20 m²”.

Un espai d’entre 20 i 25 m² és extremadament petit, però pot ser suficient per a una persona sola, sobretot si és per estades temporals, si té una vida molt “de carrer” o si prioritza estar en el centre de la ciutat davant de qualsevol altra consideració. Es tracta d’estudis amb un únic espai, amb el llit ocult d’alguna manera (panell, cortina o moble alt), amb una zona de serveis amb la cuina i el bany fix i tota la resta mòbil. Poden arribar a ser espais molt interessants quan tenen un espai exterior addicional o una molt bona vista i il·luminació. Un exemple extrem d’això és l’anomenada “Càpsula d’estiu per a un nòmada digital”, un badalot de 20 m² de la Barceloneta, amb una terrassa el doble de gran. Aquest exemple, però, és resultat de la gentrificació i la globalització de Barcelona.

Si pugem fins a la franja dels 25 a 35 m², ja podem disposar d’un petit dormitori amb una porta que l’aïlli, i una sala amb una taula fixa. En un espai així ja hi podria viure una parella sense criatures.

Una parella amb una criatura o una parella amb un dels dos teletreballant de forma seriosa, ja requereixen un mínim d’entre 35 i 45 m². Cal eliminar passadissos i substituir parets per elements de separació més lleugers com portes corredisses, panells japonesos o mobles alts a mitjana altura. En el cas del teletreball, l’espai de feina es pot integrar amb el dormitori, sempre amb algun element de separació. Aquí funcionen molt bé les cuines en L o en línia amb una petita illa si hi cap, que faci de taula.

A partir de 45 m² és quan podem anar a solucions més convencionals perquè el pis deixa de ser un exercici de supervivència i passa a ser, simplement, una casa. Ja no cal amagar el llit cada matí ni convertir la taula en una peça plegable. Hi pot haver un dormitori independent, una sala amb sofà i taula sense “Tetris”, una cuina que no sigui un passadís i un bany on no hagis de triar entre dutxar-te o guardar la tovallola.

Hi ha alguns consells pràctics per fer que un pis petit funcioni de veritat:

Cal decidir quin és el centre de la casa i fer que la resta s’hi adapti. Amb 45 m² no es poden tenir tres centres (televisió, taula i despatx).

Cal invertir en poques peces, però bones, com un sofà còmode, una taula de qualitat i dues bones cadires.

Cal que les coses tinguin el seu lloc, un pis petit no perdona el caos. I no sobrecarregar-se de coses “per si de cas”. És el camí per acabar vivint en un traster.

Cal crear un espai a l’entrada per deixar sabates, jaquetes i bosses, evitant que el desordre s’escampi cap a dins.

Cal aprofitar l’alçada: armaris fins al sostre i prestatges només on no facin “soroll visual”. El que s’usa poc (maletes, abrics, caixes) a dalt; el que s’usa cada dia, a mà.

Cal fer servir la llum com una paret invisible: un punt per menjar, un altre per treballar i un de més càlid per descansar.

Cal gestionar l’acústica: una porta que tanqui bé o una cortina gruixuda dona intimitat sense aixecar envans.

Cal pensar en rutines: on s’estén la roba, on es guarda l’aspiradora, on van les bosses quan arribes i on reposen les claus. Quan cada gest té un lloc, l’espai deixa de semblar un límit i es converteix en un habitatge. La casa no creix, però la sensació de calma sí.

Potser no cal viure com un emperador, però sí com una persona: amb un mínim d’espai que no t’obligui a negociar amb el teu sofà cada dia.