L’olor que pujava per l’escala delatava què menjaria la Joana en tornar de l’escola. Macarrons rectes, amb forat ample, de pasta gruixuda i un punt massa cuita, acompanyats de tomàquet sofregit amb ceba, all i oli d’oliva. Cap al final de la cocció, la mare li afegia un bon grapat de tonyina. El plat era d’un sabor intens, una mica fumat.
La Joana ho recordava mentre pensava en el dinar que havia de preparar avui per a la seva filla. Davant del lineal del súper, tenia macarrons de colors, integrals i sense gluten. Més enllà, tota mena de salses de tomàquet i sofregits preparats. I a la zona de refrigerats, formatge ratllat de tipus i textures diverses. Amb tot, sabia que no serien com aquells macarrons de la seva infància.
Cada generació recorda com a especial el que menjava de petit. El gust i, sobretot, l’olfacte, són els sentits més directament connectats amb el sistema límbic, el centre emocional del cervell. Associem sabors i aromes amb les experiències viscudes: qui érem, amb qui estàvem i què sentíem. No triàvem el que menjàvem: ens ho preparaven i ens ho servien. El gust dels macarrons no només era pel tomàquet i la pasta, era el gest de qui la cuidava i l’estimava
Observant què desperta els records de cadascú, ens diu en quina època va néixer. Els més grans, nascuts als anys cinquanta, recordaran amb nostàlgia el pa amb xocolata o el pa amb oli i sucre, la llet amb cacau en pols, les croquetes i els canalons casolans, les cremes catalanes amb una galeta Maria per sobre, el codonyat amb formatge i la fruita seca a granel. El gust era auster però intens, amb olor de cuina feta a casa.
Els qui van néixer després, i van viure la infància als setanta, van trobar-se amb els inicis de la industrialització. Tindran en la memòria els Danone de vidre, amb sucre per sobre, la llet condensada amb galetes Maria i els entrepans de mortadel·la i fuet per esmorzar a l’escola. Començaven els embolcalls de colors, amb les Panteres Roses i els Phoskitos. Fins i tot dentistes i metges regalaven Chupa Chups als nens si s’havien portat bé.
La industrialització es va disparar per als infants dels vuitanta. Els Bollycaos amb cromos a dins, el ColaCao Turbo i el Nesquik, els Petazetas que esclataven a la boca. Els Donetes, Tigretones i Dinosaurus no només eren llaminers; venien embolicats amb dibuixos que es guardaven o col·leccionaven. El gust més llaminer incloïa piruletes de cor, Palotes i xiclets Cheiw de maduixa o menta. Els menjars a casa eren més ràpids de preparar, amb plats com l’arròs a la cubana amb ou ferrat i plàtan fregit, les sopes de sobre i les truites fetes amb restes del dinar. El microones s’instal·lava com a nou electrodomèstic i els nens aprenien a fer-se un frànkfurt o escalfar una pizza individual.
Entre els vuitanta i els noranta, als Estats Units va aparèixer el concepte del menjar reconfortant (“comfort food”), per compensar una vida cada cop més accelerada. Cacaolats i begudes ensucrades. Pizzes preparades i nuggets de pollastre. Menjar deliciós, amb additius i embolcalls de dibuixos animats. Frigo Dedo, Twister, Petit Suisse i Danonino. El menjar ràpid triomfava amb productes com el Happy Meal.
Als anys dos mil, continuen els aliments pensats per a ritmes de vida accelerats i promocionats per un màrqueting agressiu. Huesitos, Kinder Bueno i Iogurts líquids. Gelats amb sorpresa a dins, que creaven més il·lusió pel joguet que pel gust. Cereals de colors i formes impossibles, com els de la sèrie “Bob Esponja”, servits en bols enormes amb llet freda. I també és l’inici de la consciència nutricional. Apareixien els primers iogurts amb 0% matèria grassa, els sucs “sense sucre afegit” i fins i tot els cereals “amb més fibra”. No era un canvi dràstic, però sí el començament d’una nova mirada al menjar infantil.
Algú que ara iniciï la vintena, potser sent nostàlgia quan li parlin de Smacks de xocolata, uns cereals amb una icònica granota verda amb gorra a l’envàs. La nostàlgia no és exclusiva dels més grans.
De què sentiran nostàlgia els nens i nenes d’avui?
Tot i que es continua amb els productes industrials, hi ha més control per part dels pares. Miren les etiquetes, consulten nutricionistes i calculen el sucre afegit. Per esmorzar, es recorre a cereals infantils, llet o derivats i galetes, i es procura que, almenys alguns dies, portin fruita a l’escola. Sovint aquesta fruita està tallada en tuppers o embolicada individualment. Per dinar hi ha més presència de verdura i llegums, mantenint-se la pasta, l’arròs i els plats de cullera. Per berenar podem veure entrepans petits, iogurt fruita i algun dolç industrial. I per sopar poden apareixen plats ràpids com truita, croquetes, purés i pizza casolana.
El que els hi donem avui als infants els crearà nostàlgia demà. No ho sabrem del cert fins d’aquí a uns anys, quan algú torni a tastar un plàtan a l’hora del pati, una truita feta a correcuita o una sopa instantània un dia de febre. I aleshores, sense saber ben bé per què, recordarà una veu, una mirada, una estona compartida.
Perquè el menjar de la infància no és només el que mengem, sinó el que sentim mentre mengem.
