La novel·la Els Pilars de la Terra de Ken Follett està ambientada en l’Anglaterra medieval del segle XII, durant la construcció d’una catedral gòtica fictícia a la ciutat imaginària de Kingsbridge. El protagonista, també inventat, és el mestre constructor Tom Builder.
Les esglésies romàniques catalanes també van tenir constructors com el Tom, però en el nostre cas van ser personatges ben reals. La posició acadèmica tradicional de Puig i Cadafalch és que van ser “Magistri Comacini”, mestres vinguts de la zona de Como, a la Llombardia. Una revisió moderna, defensada per Joan Duran-Porta, afirma que van ser mestres d’aquí. Segons ell, el terme “llombard” que es pot trobar en escrits, era un sinònim de constructor i no tenia res a veure amb els mestres itinerants.
El que sembla indiscutible és que l’estil de les esglésies romàniques aixecades a partir del segle XI provenia d’Itàlia. L’arquitectura preromànica, construïda fins a finals del segle X, havia tingut una gran influència franca. Però la negativa del rei franc a socórrer el comte de Barcelona davant el saqueig de la ciutat per part d’Almansor l’any 985, va fer que els comtats catalans trenquessin definitivament amb la cort carolíngia. Aquest trencament es va oficialitzar l’any 988. A partir d’aleshores, els comtats van mirar cap a Roma i Itàlia.
L’estil llombard provinent d’Itàlia es va adaptar als diferents territoris. A la Catalunya interior i pirinenca es va seguir l’estil llombard més tradicional, amb construccions fetes amb pedres allargades no gaire grosses i irregulars, i una decoració molt austera. En aquestes zones, el material de construcció era el granit, dur i difícil de tallar. En canvi, al Rosselló i a l’Empordà, on el material de construcció era de pedra calcària, fàcil de polir, es va seguir una tendència d’arrel clàssica. Allà, es podia treballar bé la pedra i fer columnes amb grans capitells.
En les construccions s’utilitzava el material que hi havia disponible. És el que avui anomenaríem “quilòmetre zero”. Una església romànica de la Vall de Boí és de granit gris perquè el Pirineu és de granit. Una de l'Empordà és de pedra calcària groga perquè el subsol empordanès és calcari. Una de la Conca de Barberà és de pedra arenisca vermella perquè els seus turons estan formats per roques sedimentàries d’aquest color.
Sant Pere de Rodes, iniciat al segle IX i consagrat el 1022, es va construir amb la pedra calcària de la Serra de Rodes i mostra una riquesa decorativa i estructural excepcional: columnes superposades, capitells elaborats i una capçalera de gran complexitat. En canvi, els constructors de les esglésies de la Vall de Boí, aixecades posteriorment i amb els mateixos coneixements, van haver de cenyir-se estrictament a la tradició llombarda per la dificultat de treballar el granit. No les van fer més austeres per ignorància.
Sant Vicenç de Cardona, consagrada el 1040, és considerada un dels edificis més singulars del primer art romànic català. La pedra calcària i el conglomerat del Bages, tous i fàcils de polir, els va permetre incorporar elements de la tradició clàssica: van aixecar voltes d'aresta a les naus laterals, una tècnica estructuralment molt exigent que requereix tallar la pedra amb una precisió mil·limètrica.
Però la pedra calcària no era l'únic avantatge de Cardona. Cardona era la capital d'un vescomtat enriquit per les mines de sal, probablement la font de riquesa mineral més important de la Catalunya medieval. El vescomte Bermon, que va encarregar Sant Vicenç, podia permetre's els millors constructors i el temps necessari per a les tècniques més ambicioses. Els barons d'Erill, que van finançar les esglésies de la Vall de Boí amb el botí de les campanyes de la Reconquesta, tenien prou recursos per construir, però no necessàriament per a l'ostentació. I la Vall de Boí era, i és, alta muntanya: comunitats petites, vida austera, una relació amb l'entorn marcada per la supervivència més que per la riquesa.
Per altra banda, el clima va determinar l’estructura de les construccions. En zones d’alta muntanya, els teulats havien de ser més inclinats per descarregar el pes de la neu, els campanars havien de ser més massissos i amb obertures més petites que els de la costa per fer front a les inclemències del temps i parets més gruixudes com a aïllament tèrmic.
Els edificis s’aguanten sobre uns pilars que van molt més enllà de les columnes que es poden veure a simple vista: el territori, amb els seus materials i el seu clima, i la societat que els finança i els construeix.
