Com tantes vegades havia fet, en Don Draper observava, pensatiu i melancòlic, el seu got de whisky. Feia ja un parell d’anys que s’havia emès el darrer episodi de la seva sèrie, Mad Men. Aquell dia, potser per avorriment, potser perquè a la ràdio avisaven que arribava una onada de fred, es va posar a reflexionar sobre la vida d’aquell glaçó de gel que tenia al seu davant. Veia com surava. És clar, el gel era menys dens que el whisky... De sobte li va venir un d’aquells moments d’inspiració en els que creava les seves campanyes de màrqueting. Sense pensar-s’ho gaire, va agafar el cotxe i va córrer cap a casa seva.
Amb els diners de l’anunci de la Coca-Cola s’havia comprat una casa colonial reformada a Connecticut. Era una edificació antiga que tenia les canonades d’aigua a l’exterior. Les ideals per ser destruïdes en cas de gelada. En Draper va tancar la clau de pas i va obrir les aixetes de la casa per buidar-les i que no fessin rebentar les conduccions en gelar-se l’aigua de dins. Salvada la situació, es va servir un altre got.
Que el gel suri en l’aigua és una extravagància. La majoria dels líquids, quan se solidifiquen, es contrauen i s’enfonsen. Si es tira un tros de ferro en ferro fos, s’enfonsa. Si es tira una espelma sòlida en cera fosa, s’enfonsa. En l’aigua passa exactament el contrari. Quan es refreda fins als zero graus, l’aigua s’expandeix perquè les seves molècules s’organitzen en una estructura cristal·lina hexagonal que ocupa un 9% més de volum per col·locar-se en la posició exacta que li correspon a la seva xarxa del gel.
Tot i que pot semblar una curiositat de laboratori, és l’anomalia física més important per a la vida a la Terra. Si el gel s’enfonsés, rius i llacs es gelarien de baix a dalt, i matarien la vida aquàtica del fons. En canvi, en surar, el gel crea una capa aïllant a la superfície que protegeix el fons, on la vida continua.
Quan es trenquen per una gelada, les canonades ho fan pels llocs a on la congelació es produeix en últim lloc. És a dir, a on estan més ben aïllades del fred. Aquest fet contraintuïtiu es pot entendre amb un experiment que podeu realitzar un dia que faci prou fred. Si deixeu a l’exterior una galleda metàl·lica plena d’aigua sobre un bloc de porexpan, quan es geli, veureu que el fons del recipient presenta una protuberància. En canvi, si deixeu el porexpan a sobre la galleda, no observareu cap deformació. En el primer cas, l’aigua es comença a gelar per la part de dalt de la galleda, atrapant aigua líquida al fons. Quan aquesta s’acaba congelant, com que té un tap a dalt, necessita deformar el recipient per expandir-se. En el segon cas, el gel creix de baix a dalt, i no crea cap pressió. El mateix passa amb les canonades. Quan comença la congelació, l’aigua encara pot empènyer cap enrere, cap a la connexió a la xarxa, per fer lloc. O cap endavant, si hem deixat l’aixeta una mica oberta ni que sigui per caure un gota a gota. Però quan es crea un tap de gel als dos costats, l’aigua del mig ja no té a on transmetre la pressió i acaba rebentant la canonada.
A diferència de la vella casa del Don, la normativa i les bones pràctiques de construcció actuals busquen mantenir les canonades dins d'espais protegits de l'exterior. En llocs molt freds la normativa fins i tot exigeix que les canonades vagin a una profunditat mínima sota terra, per sota de l'anomenada línia de gelada. Amb tot, no sempre és així, i hi ha zones de la casa que continuen sent vulnerables com garatges, golfes, soterranis i espais tècnics sense calefacció, i també trams que passen per parets exteriors per estalviar espai o per accessibilitat de manteniment. I sempre hi ha preses d'aigua exterior, com mànegues de jardí o aixetes de patis i terrasses —per això existeixen les anomenades aixetes antigelada, dissenyades perquè la vàlvula real quedi uns centímetres més endins, ja dins la part calefactada del mur, i a l'exterior només hi quedi un tub buit sense aigua a dins. És el mateix principi que aplicava en Don amb la seva casa sencera, ara concentrat en un sol punt.
En aquests casos de risc, deixar l'aixeta amb un gota a gota quan es preveu una onada de fred ajuda a evitar el problema, encara que per motius diferents dels que sembla a primer cop d'ull. Per un costat, si l'aigua encara circula amb la pressió normal de la xarxa, aquell degoteig manté oberta la via de sortida cap enrere de què parlàvem abans, de manera que un tap de gel que es formi en algun punt no arriba mai a quedar segellat pels dos costats. Per l'altre, l'aigua en moviment triga molt més a gelar-se que l'aigua quieta: es va renovant constantment amb aigua que ve de la xarxa, no hi ha temps de perdre tota la calor necessària per canviar d'estat, i en circular es barreja en lloc de deixar que una fina capa en contacte amb el tub es refredi més de pressa que la resta. Si ens podem permetre quedar-nos temporalment sense subministrament, el millor sistema és tancar la clau de pas general i obrir les aixetes com va fer el nostre protagonista, per deixar-les buides fins que passi el fred extrem.
Si ja ens hem trobat amb el problema, aplicar calor amb un assecador de cabells és una forma senzilla d’aplicar calor sobre una canonada que s’ha congelat. També ho és col·locar un drap amb aigua calenta sobre ella. Fer-ho amb un bufador té molts riscos d’incendi i de danyar la canonada.