Conversa de la Kate i el Peter, dalt de l’avió anant cap a París
- Tinc un mal pressentiment... que no hem fet alguna cosa.
- Et sents així perquè hem marxat amb presses. Ho hem deixat tot en ordre, creu-me.
- He apagat la cafetera?
- No, l’he apagada jo.
- Has tancat amb clau?
- Sí.
- Has tancat el garatge?
- Això és! M’he oblidat de tancar el garatge.
- No, no és això.
- Què més podem estar oblidant?
- Kevin!
A la pel·lícula “Sol a casa”, en Kevin McCallister, un nen de vuit anys, prepara una sèrie de trampes on cauen un parell de lladregots: relliscades, caigudes, cops… Tot i que en escena fan riure, són també un repertori d’accidents habituals a la llar.
L’entrada i les escales
Els esglaons gelats fan relliscar en Harry dues vegades, i els cotxets de joguina al peu de l’escala fan caure els dos. Perquè el peu no rellisqui, el terra ha de fer prou fricció, i el gel, o un cotxet amb rodes, gairebé no en fa.
En el món real, les caigudes són una de les primeres causes d’accidents seriosos. Els hàbits que ho eviten no tenen res d’espectacular: bona llum a l’escala (idealment amb interruptor a dalt i a baix), una barana ferma, catifes ben fixades i el terra dels passadissos lliure d’objectes.
La cuina
Aquí es troben el foc i els líquids. El cas clàssic és una paella d’oli que s’ha escalfat massa i s’encén. El primer impuls és agafar aigua, i és el pitjor que es pot fer. L’aigua és més densa que l’oli, així que s’enfonsa fins al fons de la paella, que està molt per sobre del seu punt d’ebullició. Allà es converteix de cop en vapor, que ocupa més de mil vegades el volum de l’aigua líquida, i el vapor s’emporta l’oli encès amb ell: d’un foc a la paella passem a una bola de foc.
El que funciona és deixar el foc sense aire. Es tanca el foc, si s’hi pot arribar sense risc, es llisca una tapa metàl·lica des del costat i s’hi deixa fins que tot s’hagi refredat. No es mou la paella i no s’hi tira aigua. I el millor és no arribar-hi: no omplir la paella més de la meitat, no deixar-la sola mentre s’escalfa i assecar bé els aliments abans de fregir-los, perquè la mateixa aigua, en petit, és el que fa esquitxar l’oli.
L’aigua té un altre perill al microones. En un got llis i net pot escalfar-se per sobre del seu punt d’ebullició sense bullir, perquè no hi ha cap petita imperfecció on es formin les primeres bombolles. Sembla tranquil·la fins que la remenem o hi tirem sucre o cafè soluble, i llavors tot el líquid es converteix en vapor de cop. Una cullera de fusta dins el got abans d’escalfar-lo (mai de metall) i no allargar el temps més del necessari ho eviten.
El menjador
Quan fa fred tanquem les finestres i encenem l’estufa o la xemeneia, i és quan apareix el més traïdor dels perills domèstics. Si una combustió no té prou aire, produeix monòxid de carboni, un gas sense color ni olor. L’hemoglobina de la sang s’hi uneix molt més fàcilment que a l’oxigen, i per això el cos queda sense oxigen sense avisar: els primers símptomes (mal de cap, mareig, nàusees) són tan inespecífics que es poden confondre amb una grip. Per això l’hàbit que realment protegeix és poc intuïtiu: ventilar, revisar els aparells de combustió periòdicament i instal·lar un detector de monòxid, que fa el que el nostre olfacte no pot.
El bany
El bany guarda una altra química amagada: lleixiu i salfumant. Sembla lògic barrejar-los per netejar més a fons, però el resultat és clor gasós, molt tòxic (de fet, es va fer servir com a arma química). L’hàbit és tan senzill com no barrejar mai productes de neteja, llegir les etiquetes i ventilar mentre es neteja.
L’habitació
El mòbil o la bateria del patinet carregant-se al llit és una escena molt quotidiana. El perill és que, sobre teixits com el nòrdic o el coixí, la calor que produeix la bateria no pot sortir, i les bateries de liti no toleren bé l’escalfament. Els bombers aconsellen carregar-les sobre una superfície dura i plana, amb carregadors homologats, sense perdre-les de vista i desconnectant-les quan han acabat. Si són grans (patinet, bicicleta elèctrica), millor carregar-les a l’exterior o prop d’una finestra.
El garatge
Un motor en marxa emet el mateix monòxid de carboni que veiem al menjador, i en un garatge tancat s’acumula ràpidament. Si és adossat a la casa, el gas pot passar a l’interior, així que no s’hi ha de deixar el cotxe en marxa, ni tan sols amb la porta oberta. Si és independent, n’hi ha prou amb obrir la porta abans d’engegar-lo.
El quadre elèctric
Acabem on es concentra gran part de la protecció de la casa: el quadre elèctric. El diferencial és el guardaespatlles de la instal·lació: compara el corrent que entra i el que surt, i si no coincideixen (perquè n’hi ha una part que s’escapa cap a terra, per exemple a través d’una persona), talla el subministrament en un instant. Té un botó “test” que gairebé ningú prem: és el que permet comprovar de tant en tant que funciona. Si en prémer-lo no salta, cal revisar-lo.
I així arribem a la pregunta del Peter. Cafetera, clau, garatge… La seva llista es quedava curta: la casa en té moltes més. Què més podem estar oblidant?
