Una ruta de tardor entre Santa Margarida i l’esglesiola de Santa Susanna de Vilamajor
Hi ha tradicions que, per continuar vives, de tant en tant han de canviar. Durant molts anys, cada 11 d’agost, els camins de Santa Susanna s’omplien de gent que pujava fins a l’esglesiola per celebrar la diada de la patrona. Era l’aplec de tota la vida, en ple estiu, en un dels racons més bonics i muntanyosos de Sant Pere de Vilamajor. Però els estius també han canviat. La calor intensa, el risc d’incendi i les dificultats d’evacuació d’un indret envoltat de bosc van obligar a suspendre la trobada durant cinc anys consecutius.
Calia trobar una solució si es volia preservar l’aplec. I es va trobar mirant cap a la tardor. Des de l’any passat, Santa Susanna ha deixat l’agost i celebra la seva festa el segon dissabte d’octubre, prop de la diada de Santa Teresa, una santa que també havia estat venerada tradicionalment en aquest veïnat. No és, de fet, la primera vegada que un aplec vilamajorenc canvia de data. Sant Elies també havia celebrat la seva festa al juliol i, fa segles, va baixar-la al calendari fins al 25 d’abril, diada de Sant Marc. D’aquesta manera, Vilamajor té avui dos grans aplecs de muntanya que gairebé obren i tanquen la temporada excursionista més agradable: Sant Elies a la primavera i Santa Susanna a la tardor.
Enguany la cita serà dissabte 10 d’octubre. A les dotze hi haurà la missa a l’esglesiola i a les dues començarà el dinar popular, que acabarà amb música en directe. Podeu consultar el programa i la informació per comprar els tiquets de l’arrossada al web de l’Ajuntament, vilamajor.cat. I si no voleu dinar de menú, cap problema: una carmanyola o un entrepà a la motxilla també lliguen perfectament amb un aplec de muntanya.
Fa un parell d’anys ja us vaig proposar pujar a Santa Susanna. La intenció era fer-ho coincidint amb l’aplec, però aquell agost la calor, el risc d’incendi i, finalment, la suspensió de la festa ens van deixar amb les ganes. Ara tenim una bona ocasió per recuperar aquella excursió. El camí és el mateix, però a l’octubre les condicions són unes altres i, aquesta vegada sí, al final ens hi espera l’aplec.
La meva proposta és aprofitar aquell dia per arribar-hi caminant. I ho farem per un camí una mica diferent. Si altres vegades hem pujat a Santa Susanna des de Sant Pere de Vilamajor, aquesta vegada començarem a l’altra banda, a Santa Margarida de Palautordera.
Sortim de la plaça de Santa Margarida, a uns 270 metres d’altitud, i prenem la pista asfaltada dels Refugis del Montseny. Poc abans de travessar la riera de Vallmanya, ens desviem a la dreta en direcció al castell de Fluvià. Aviat deixem enrere el nucli i ens endinsem al bosc. El castell queda a la nostra dreta i nosaltres comencem a guanyar alçada per la pista principal. No hi ha gaire secret: toca caminar i anar pujant.
El nostre primer gran objectiu és Vallmanya. La pista hi arriba serpentejant muntanya amunt i ens va allunyant progressivament de Santa Margarida. Quan siguem a prop de la masia trobarem una cruïlla: el camí de l’esquerra hi porta directament, però nosaltres seguirem per la dreta, per la circumval·lació, i poc després tornarem a girar a l’esquerra. Hem arribat ja als 650 metres. Sense adonar-nos-en gaire, hem guanyat gairebé quatre-cents metres des de la sortida.
Passat Vallmanya, continuem cap al collet del mateix nom. Deixem de banda el camí de cal Ros i can Planes i seguim pujant per l’esquerra. Més endavant trobarem una altra cruïlla important. Recte aniríem cap al Polell; nosaltres prenem el camí de la dreta, en direcció a can Cabreta. Poc després apareix un altre trencall a la dreta, que també ignorarem. Seguim sempre pel camí principal.
A aquestes alçades la caminada ja s’ha guanyat el qualificatiu d’excursió. Santa Susanna és a 755 metres i arribar-hi des de Santa Margarida significa superar prop de cinc-cents metres de desnivell. Són uns set quilòmetres d’anada, prou perquè les cames ho notin i també perquè tinguem aquella agradable sensació d’haver-nos anat endinsant, pas a pas, en un altre paisatge.
Encara ens queda travessar el sot de Mas Rovira. El camí dibuixa aquí un revolt fresc i, poc després, trobarem el darrer desviament a l’esquerra. Ja hi som.
Santa Susanna té una arribada que compensa l’esforç. L’esglesiola apareix en una gran clariana, davant de mas Joan, amb el Montseny desplegat al davant. Si el dia és net, val la pena oblidar-se durant una estona de quilòmetres, desnivells i rellotges i dedicar-se simplement a mirar. El Turó de l’Home, les muntanyes i la vall del Tordera formen un d’aquells paisatges que expliquen molt bé per què algunes esglésies rurals acaben convertint-se en alguna cosa més que un edifici.
Santa Susanna ho és per a aquest veïnat dispers de masies escampades per la muntanya. Ja a l’edat mitjana constituïa una parròquia pròpia. L’església que veiem avui, però, és posterior a la Santa Susanna Vella medieval. L’antiga Santa Susanna era més al nord, prop del Samon, al lloc que encara coneixem com el pla de la Capella. L’edifici actual es va aixecar el 1683 i és una petita església de muntanya, d’una sola nau, amb volta apuntada i un campanar quadrat que encara conserva els quatre buits on antigament hi havia les campanes. La presència d’un vell cementiri i una pica baptismal ens recorda que aquest petit temple muntanyenc és tota una església parroquial, encara que ningú deu recordar l’últim bateig o enterrament en aquest paratge.
El dia de l’aplec tindrem, a més, una oportunitat poc habitual: entrar-hi. La resta de l’any trobarem habitualment la porta tancada, però això no hauria de ser cap motiu per descartar l’excursió. Santa Susanna és un d’aquells llocs on val la pena anar encara que no hi passi res.
Naturalment, el 10 d’octubre hi passarà de tot. L’esplanada s’anirà omplint, s’obrirà l’església, tocarà la campana pujada des de Sant Pere, arribarà l’hora de la missa i després vindrà el dinar. Taules, carmanyoles, plats, converses i sobretaula ocuparan durant unes hores un espai que habitualment viu en silenci. Enguany, després de dinar, encara hi haurà música en directe amb Joan Garriga. Potser aquesta és la millor manera d’entendre què és un aplec: arribar a un lloc que durant bona part de l’any sembla apartat de tot i trobar-lo, per un dia, ple de vida.
Però jo us recomanaria tornar-hi. A la tardor, quan el paisatge comença a canviar; un dia clar d’hivern, quan les vistes poden ser extraordinàries; o a la primavera, quan ve de gust tornar a caminar per la muntanya. Evitaria, això sí, els mesos més calorosos de l’estiu. El risc d’incendi en aquest entorn forestal és ben real i, precisament, és el que ha fet que l’aplec busqués una nova casa al calendari.
Quan arribi l’hora de marxar haurem de desfer el camí. La ruta no és circular i ens esperen uns altres set quilòmetres fins a Santa Margarida, ara gairebé sempre de baixada. Cal tenir-ho present abans de començar i reservar forces per a la tornada.
Si podeu triar el dia, jo enguany em guardaria el dissabte 10 d’octubre. Poseu el dinar a la motxilla —o compreu el tiquet de l’arrossada—, calceu-vos les botes i comenceu a caminar des de Santa Margarida. Al final del camí us espera Santa Susanna.
I després, quan ja la conegueu, torneu-hi un altre dia.
