La Creueta, una història recuperada

Pel camí del Roure Gros, a la descoberta dels records que el temps havia amagat.

Hi ha camins que hem recorregut tantes vegades que gairebé podríem fer-los amb els ulls tancats. Coneixem cada revolt, cada cruïlla, les masies que apareixen entre els camps i els arbres que ens ofereixen una mica d'ombra. La ruta del Roure Gros és un d'aquests itineraris familiars per a molts vilamajorencs. Està ben senyalitzada, és agradable de caminar i ens porta fins a un dels arbres més emblemàtics del municipi. Però avui us proposo tornar-hi amb una mirada diferent. Perquè, de vegades, els llocs que més coneixem són precisament els que encara tenen més coses per explicar-nos.

Aquesta vegada anirem a buscar històries. Algunes han quedat amagades sota la vegetació, d'altres s'han anat esvaint amb el pas de les generacions i alguna, per sort, acaba de recuperar-se de l'oblit. Descobrirem una petita creu que recorda un amor amb un final tràgic, una font que gairebé ningú visita i un vell roure que continua resistint les ferides del temps. Tot plegat en un recorregut que potser ja heu fet una pila de vegades. Us animeu a repetir-lo? Agafeu les botes, que avui les sorpreses ens esperen ben a prop de casa!

Sortirem de la Mongia de Vilamajor, davant l'església de Sant Pere. Seguirem el carrer de l'Església fins a l'absis i girarem a l'esquerra per enfilar-nos pel carrer de Brugueres en direcció als Quatre Camins. Durant tota l'excursió ens acompanyaran les marques verdes amb el dibuix d'un arbre blanc, que identifiquen la ruta del Roure Gros. Així que avui podrem dedicar més atenció a allò que ens envolta i una mica menys a orientar-nos.

En arribar als Quatre Camins, prendrem el camí que baixa cap a can Bacs. Caminarem entre boscos i conreus fins a acostar-nos a la masia. Però abans d'arribar-hi, aproximadament un centenar de metres abans, just on s'acaba el bosc i comencen els camps, ens aturarem. Som en un petit indret de la carena que té un nom ben curiós: la Creueta.

Potser hi heu passat desenes de vegades sense saber què s'hi amagava. Fins fa ben poc, a mà esquerra del camí (baixant), només s'hi veien les restes d'un pedestal de pedra, mig desfet i envaït per la vegetació. Un brot d'alzina havia crescut entre les pedres i les anava separant lentament. Feia tant de temps que la creu havia desaparegut que gairebé ningú recordava per què aquell lloc es deia així. Però les pedres encara guardaven una història. I quina història!

Aquí, segons explica la tradició recollida per Enric Garcia-Pey, es va acabar una tràgica història de gelosia i amor. Un jove que festejava la filla de can Bacs acostumava a venir des del poble per veure-la. Un dia, quan tornava d'una d'aquelles trobades, un altre noi, també enamorat de la mateixa noia, l'esperava en aquest punt del camí. La gelosia va acabar de la pitjor manera: el rival el va matar.

Costa imaginar una escena tan terrible en un indret que avui respira tanta tranquil·litat. Qui devia ser aquell jove? Quants anys tenia? Què se'n va fer, de la noia de can Bacs? Són preguntes que probablement ja ningú no podrà respondre. Però sabem que aquell succés va deixar una empremta prou profunda perquè els veïns aixequessin un pedestal de pedra coronat per una creu. Amb el temps, tothom va començar a conèixer aquell lloc com la Creueta, un topònim que ja trobem documentat al segle XIX.

Les generacions van anar passant. La creu va desaparèixer, la història es va anar apagant i l'alzina va començar a esberlar el pedestal, com si la natura volgués acabar d'esborrar el record d'aquella tragèdia. Fins que es va decidir recuperar aquest petit fragment de la memòria de Vilamajor.

S'ha refet el pedestal de pedra i s'hi ha tornat a col·locar una creu. Però fixeu-vos-hi bé, perquè aquesta creu també té una història extraordinària. És la que antigament coronava el campanar d'espadanya de l'ermita de Sant Elies, dalt del turó. Un dia, un llamp va impactar contra el campanar i va fer saltar la creu pels aires. Després de quedar apartada durant anys, ara ha trobat una nova llar en aquest racó del camí de can Bacs.

Quines voltes que fa la vida, oi? Una creu que havia presidit una ermita dalt de la muntanya, abatuda per la força d'una tempesta, torna a alçar-se per recordar un jove que va perdre la vida per culpa de la gelosia. Dues històries ben diferents, separades pel temps, que ara comparteixen un mateix indret.

Al costat del pedestal també hi trobareu un senyal que explica aquesta història, perquè els qui hi passin puguin conèixer-la i transmetre-la. M'agrada pensar que, a partir d'ara, la Creueta tornarà a ser alguna cosa més que un nom en un mapa. Potser algun excursionista s'hi aturarà, llegirà el relat i, quan torni a passar-hi, recordarà aquell jove enamorat. Al capdavall, és així com les històries continuen vives: mentre hi hagi algú disposat a explicar-les i algú altre que les vulgui escoltar.

Deixem enrere la Creueta i continuem baixant cap a can Bacs, una antiga masia convertida en allotjament de turisme rural. Passat el revolt, al final dels camps, ja veurem aparèixer la silueta inconfusible del Roure Gros. Segurament és l'arbre més conegut d'aquest recorregut i, amb tota la raó, un dels més estimats de Vilamajor.

També se'l coneix com el Roure de can Cortès, de can Bacs o de can Safont, segons la masia que es prengui de referència. Té un tronc d'uns 335 centímetres de perímetre i una capçada que havia arribat als 22 metres de diàmetre. Sovint se li han atribuït quatre-cents o cinc-cents anys, encara que probablement va néixer al segle XIX. Sota les seves arrels hi ha un petit aqüífer que li ha proporcionat l'aigua necessària per créixer fins a assolir aquestes dimensions.

El nostre vell roure, però, també té les seves penes. El banyarriquer (Cerambyx cerdo), un escarabat de grans dimensions, hi ha fet galeries durant anys. Les seves larves s'alimenten de la fusta i contribueixen a debilitar les parts afectades de l'arbre, especialment quan ja pateix altres problemes. Si observeu forats al tronc o branques malmeses, penseu que al darrere hi pot haver tota una vida d'insectes treballant silenciosament. Convé, això sí, mantenir la prudència sota un arbre amb branques debilitades. Tant de bo aquest venerable gegant pugui continuar acompanyant-nos durant molts anys.

Abans de marxar, us proposo una petita descoberta. Molts excursionistes arriben fins al Roure Gros, l'admiren, li fan una fotografia i continuen el camí. Però quants heu baixat mai a veure la font del Roure? La trobareu uns metres més avall, en un racó discret que mereix una visita.

La font va ser arranjada durant la dècada de 1970 per Martí Saboya, de can Met, que era pouaire. Encara conserva l'aspecte que ell li va donar i un petit poema de J. M. Guaix que sembla escrit expressament per a aquest indret: «Racó tranquil, racó guarnit de molsa, racó dels arbres vells mig desmaiats...». L'aigua es recull en una bassa que servia per regar les feixes d'horts situades més avall. Us recomano visitar aquest racó, però eviteu beure'n l'aigua si no disposeu de garanties que sigui potable.

Tornarem a pujar fins al Roure Gros i reprendrem el camí. A la cruïlla següent, deixarem el camí que porta a can Safont i agafarem el que s'enfila cap al camí de can Romaní, una mica aixaragallat. La pujada ens acostarà novament al poble i, al cap de poca estona, arribarem a l'alçada del cementiri, amb la Torre Roja esperant-nos per donar-nos la benvinguda.

I així acabarem una excursió que potser ja coneixíeu de memòria. Haurem caminat pels mateixos senders, entre les mateixes masies i sota els mateixos arbres, però ara sabrem què s'amagava darrere d'unes pedres oblidades, d'una creu abatuda per un llamp i d'una petita font que molts havíem passat de llarg.

La propera vegada que feu la ruta del Roure Gros, quan arribeu a la Creueta, atureu-vos-hi un moment. Penseu en aquell jove que tornava de veure la seva estimada i en els veïns que van voler recordar-lo. I, sobretot, expliqueu-ne la història a qui us acompanyi. Serà la millor manera d'agrair que algú hagi tornat a aixecar aquella creu i de fer que el record no es perdi una altra vegada.

Fins a la propera ruta, i bona caminada!