- Atxim! - Jesús! - Gràcies!
Dir salut o Jesús a qui esternuda és un costum molt més antic del que sembla. Els grecs demanaven a Zeus que el salvés, els romans, que Júpiter el conservés. Avui cada llengua ho fa a la seva manera: els anglesos demanen que Déu et beneeixi, els alemanys, que tinguis salut.
Un esternut és un mecanisme de defensa. En aquest moment de l’any, els virus del refredat o els de la grip infecten les cèl·lules del nas i això activa unes molècules d’avís (les citocines) que criden les defenses i fan que es produeixi més mucositat. Els esternuts formen part d’aquesta resposta que intenta expulsar els microbis. No tots els esternuts avisen d’una infecció, alguns són al·lèrgies al pol·len o al pèl, altres simples irritants com la pols i d’altres són una reacció curiosa d’algunes persones a la llum intensa, per exemple en sortir d’un lloc fosc al sol.
La tos és germana de l’esternut. Quan alguna cosa irrita la laringe o les vies respiratòries, ja sigui una molla de pa, pols o mucositat, uns sensors envien l’avís al tronc de l’encèfal, que coordina l’expulsió. Gràcies a això no ens ofeguem amb el menjar quan ens va per l’altre costat. Té una part voluntària i una de reflexa, amb receptors i circuits diferents. Tossir és un reflex, però quan només en tenim ganes, podem aguantar-nos.
L’esternut i la tos són alarmes del cos. Potser les més visibles per als altres, però en tenim d’altres que només notem nosaltres. El dolor és una de les més importants.
Potser us heu adonat que, quan toqueu alguna cosa molt calenta, en sentir la cremada, ja heu apartat la mà. Resulta que la decisió la pren la medul·la espinal, sense esperar el cervell, com un reflex automàtic. Després, el senyal del dolor segueix cap al cervell per fer-nos ben conscients del que no hem de fer. Probablement, l’evolució va afavorir el sistema més ràpid.
El dolor és molt emprenyador, però molt necessari. Les poques persones que no senten dolor es mosseguen la llengua sense adonar-se’n, o es fan ferides i fractures que ningú no detecta a temps. Per això val la pena fer cas del dolor que no passa: no és una molèstia que s’hagi d’aguantar, és informació.
També tenim alertes emocionals. El fàstic ens protegeix de substàncies, situacions o objectes que ens podrien fer mal. El cas més clar és l’olor desagradable que ens pot avisar d’un aliment en mal estat. Una part d’aquest rebuig ve de sèrie, però una altra l’aprenem: si algun cop un aliment se’ns ha posat malament, és habitual que després ens faci fàstic, fins i tot si només va passar una vegada. I aquell primer cop, el cos va activar una altra alarma. Quan va detectar substàncies estranyes a la sang o a l’intestí, va posar en marxa la nàusea, el vòmit i la diarrea per treure-les ràpidament.
L’altra gran alerta emocional és la por. Davant d’un perill, el cos allibera adrenalina i es prepara per reaccionar: el cor s’accelera, la respiració s’agita, les pupil·les es dilaten i els músculs reben més sang. Tot això passa en un instant, de vegades abans que sapiguem què ens ha espantat. Per això un so fort o una ombra inesperada ens fan botar abans de pensar. Quan el perill passa, el cos triga una estona a tornar a la calma, un fet totalment normal.
Hi ha alarmes que s’activen quan el perill ja és dins. La febre sol espantar, però també és una defensa. Quan el sistema immunitari detecta una infecció, envia uns missatgers al cervell que pugen el termòstat del cos. Amb més temperatura, molts microbis hi estan menys còmodes i les defenses treballen millor. Per això convé reposar i beure, sense obsessionar-se amb cada dècima. Només cal consultar si és molt alta o dura massa, o si afecta nadons, gent gran o persones amb altres malalties.
La llista d’alarmes és força més llarga: la set, que ens avisa que falta aigua; la gana, que falta energia; la sensació de fred o de calor, que la temperatura no és l’adequada; la picor, que alguna cosa irrita la pell; el cansament, que necessitem descansar; o el pestanyeig, quan se’ns asseca l’ull.
Però totes aquestes alarmes tenen un límit: només detecten allò per al qual l’evolució ens ha preparat. L’olor, per exemple, no sempre ens avisa d’un aliment contaminat. El monòxid de carboni no fa olor ni irrita els ulls, i la pressió alta pot passar anys sense fer mal. Per a aquests casos, la ciència ha inventat les seves pròpies alarmes: el detector de monòxid a casa i una revisió de tant en tant a cal metge.
Quan algú esternuda i li desitgem salut, repetim un gest molt antic sense pensar-hi. Però el cos no espera els nostres bons desitjos: porta un sistema de seguretat que no descansa, i que només necessita que l’escoltem. I per als perills que no sap veure, ja li donem nosaltres un cop de mà. Salut!
